Nivell de vida i cultura de terrassa

Una de les coses que sempre m’han sorprès -enfurismat, de pas- és la constant xerrameca sobre el que, de manera popular, coneixem com nivell de vida. Quan estableixes conversa amb algú sobre aquest tema, l’exemple acostuma a ser el mateix: “Ves a un bar i pren-te una cervesa a París! Ja veuràs el que et claven!”. A mi, aquest prototip de conversa -que no em negaran que tots vostès coneixen i que han sentit més d’un cop- m’enerva per dues raons que no diuen res a favor del país.

D’entrada, pensar que el cost de la vida es mesura per la cervesa del bar em sembla d’illetrats. Com que, ja fa anys, ja n’estava més que tip d’aquesta cançoneta, i havia de fer un viatge per Europa, vaig decidir fer un experiment: comparar els preus d’un producte de consum comercialitzat a tota Europa. Vaig agafar Actimel que, aleshores (any 2007) es venia en aquelles ampolletes de plàstic que sempre et deixaven ganes de més. Com que ja teníem l’euro com a moneda única l’exercici era relativament fàcil. No tinc les dades de Venècia -ciutat que vaig incloure en l’experiment-, però sí que guardo les de Baden Baden (estat de Baden-Württemberg, Alemanya).

El més al·lucinant és que la gent acostuma a treure conclusions a partir de viatges de turisme i de la cultura de bar

Un Actimel a un supermercat d’aquella ciutat -que, com poden suposar, no és una ciutat barata- valia llavors 1,59 euros. A Sant Cugat del Vallès valia 2,29 euros en una cadena discount de supermercats que tots coneixem. Des d'aleshores, quan algú em diu que una ciutat és cara li pregunto: “Has mirat el que val un litre de llet o un quilo de carn?”. Des de la implantació de supermercats com Lidl o Aldi, la gent comença a entendre que sobreviure a Berlín o a Munic no és més car que fer-ho a Barcelona si tenim en compte que la renda per càpita a Alemanya és bastant superior que aquí.

El més al·lucinant, però, és que la gent acostuma a treure conclusions a partir de viatges de turisme i de la cultura de bar que, abans, jo pensava que era més pròpia de l’Espanya cañí, però que ens ha contaminat fins a la medul·la. Personalment em fa vergonya haver d’escriure-ho.

A Catalunya les cafeteries van passar avall fa anys. No hi ha cafeteries com s’entenen a Europa -aquelles que, segons Stefan Zweig, han configurat el Continent. A Catalunya hi ha bars amb unes característiques que els defineixen clarament. D’entrada els bars tenen un tractament fiscal que, fins a unes determinades mides, afavoreix la irregularitat. La salubritat no sembla que estigui sotmesa a inspeccions, altrament la meitat haurien d’estar tancats. Les autoritats han cedit al lobby de les terrasses i el càncer s’estén de forma metastàtica. El mobiliari és lamentable i, allò que a Europa són cadires i taules decents, aquí estan patrocinades per proveïdors de begudes. Els cambrers gasten unes maneres i uns abillaments generalment al·lucinants. A més, no coneixen l'idioma del país... Buf!

A Catalunya ningú aspira a estar a una terrassa  moltes hores llegint, o sent atès per un cambrer professional

Per afegitó, una gran majoria de ciutadans de Catalunya s’han espanyolitzat i consideren que anar a un bar a xerrar és més interessant que practicar hobbies o assistir a activitats culturals o, simplement, quedar-se a casa com fan la majoria d’europeus (inclosos els italians que, de viure bé, en saben més que no pas nosaltres). Tot plegat ha conformat una societat que pensa que la terrassa és un dret social. I per això es pregunta als candidats a les eleccions quant val un cafè -perquè aquesta és la vara de mesurar el benestar que té un català mitjà.

A Catalunya ningú aspira a estar a una terrassa  moltes hores llegint, o sent atès per un cambrer professional (al qual se li paga convenientment), ni estar assegut en un mobiliari confortable, en un entorn de bon gust... Per això una cervesa costa molt menys entre nosaltres que a la majoria de les ciutats europees. Perquè la situació nostra és aberrant.

Algú es pensa que em mou qualsevol mena de subjectivisme? Doncs bé, mirin el que diu l'Idescat sobre la Distribució del valor afegit brut del sector de serveis per branques d'activitat a Catalunya i el seu entorn (2019)

Més detalls aquí. Ja hem sobrepassat Espanya i anem pel camí de duplicar Itàlia, triplicar França i quadruplicar Alemanya. Clar que el seu nivell de vida no ho aguanta. Aquí s’hi viu molt bé. Total, qui vol anar allà? Només hi volen anar els nostres fills a trobar una feina que no sigui de cambrers!