Saber-se retirar

Quan et fas gran, diuen que aprens a acceptar que hi ha coses que no canviaran. No és resignar-se, sinó assumir que hi ha coses que van més enllà del teu control. I la millor part de tot és entendre que està bé, que no necessites que ho estigui. No pots fer-ho tot, i malgrat pensar-ho quan eres jove, tendre i completament irrealista amb les teves capacitats vitals i les dels altres, has acabat acceptant-ho. No ha estat una tasca fàcil, però ja hi ets i ara ja no hi ha marxa enrere. De manera imprevisible, ha arribat un dia en què t’ha estat igual i has acceptat que, mira, és el que hi ha.

"La perfecció és un invent per tenir-nos ocupats en un ideal que no podrem assolir mai"

Em sembla que és una dita asiàtica, això de "el que hi ha és el que hi ha". M’ho va explicar una amiga, la mare de la qual és de Mongòlia. La veritat és que a mi sempre m’ha agradat pensar que les coses dolentes poden ser bones, que tot té un costat bo, positiu o optimista. Però si les coses bones existeixen és perquè n’hi ha que no ho són. Per definició, res no existeix sense la seva antítesi. Així, a vegades hi ha coses que són dolentes, coses que no van bé, coses que no són perfectes o, fins i tot, coses que no sabem fer. I està bé. Perquè la perfecció és un invent per tenir-nos ocupats en un ideal que no podrem assolir mai. Una pastanaga que, com a cavalls que som, privats de la meitat de la realitat per un vel obscur que la cobreix, no ens menjarem mai. Aleshores, per què persistir en atrapar la pastanaga i no buscar altres fonts d’aliment?

Avui, anant en bicicleta a la feina, he vist girafes. Què hi fan quatre girafes al mig d’Amsterdam? En un clima depriment que només els aportarà tristesa, però amb l’única finalitat que les altres persones siguin felices o els "faci gràcia" veure girafes? A mi m’ha encantat trobar unes girafes en la meva anada a la feina. Però no crec que això sigui el que han de fer unes girafes al mig d’un parc. Ens hem obsessionat amb allò de "si vols, pots" o "res és impossible", però la veritat és que hauríem de parar. Hem de parar forçosament. És imperatiu que parem o ens ho carregarem tot. Hi ha causes de les quals és millor saber-se retirar.

"Pensem que tensar els límits humans és una bona decisió, i això ens està sumint en una espiral que només tendeix a un perfeccionament que no assolirem mai, perquè és infinit"

A les notícies, fa anys que es percep com una cosa bona el desafiament de les lleis de la natura tal com les hem conegut fins ara. Ara fem vols comercials a la Lluna, modifiquem plantes genèticament i produïm molt per sobre del que necessitem per viure. D’alguna manera, pensem que tensar els límits humans és una bona decisió, i això ens està sumint en una espiral que només tendeix a un perfeccionament que no assolirem mai, perquè és infinit. Perquè és inabastable. Sempre podrem fer coses més desafiants, sempre podrem trencar les nostres pròpies fronteres. Però que puguem fer una cosa no vol dir que l’hàgim de fer. I penso que això és una cosa que hem oblidat fa molt temps, arrossegats i atrapats en les dinàmiques de la voràgine de la carrera a correcuita per progressar i desafiar-nos a nosaltres mateixos. No le toques ya más, que así es la rosa, que deia el poeta. La bellesa de la vida, a vegades, consisteix simplement a quedar-se quiet. Contemplar i observar. Veure la vida tal com està. D’algunes proeses, saber-se retirar.