Salari Mínim i fiscalitat

Hi ha qui diu que amb tots els esdeveniments internacionals de les darreres setmanes, discutir ara sobre si el nou salari mínim ha de pagar impost sobre la renda o no és una bagatel·la que ens distreu de les coses més importants.

Potser sí. O potser és una manera de fugir d’estudi d’un tema incòmode. Un tema on el PSOE s’ha quedat sol davant tot l’arc parlamentari espanyol, inclosos els seus socis de govern i d’investidura.

De fet, tots dos temes, la revolució neoconservadora de Trump i els seus seguidors i la fiscalitat del salari mínim no són temes tan aparentment llunyans. Als Estats Units no s’ha actualitzat el salari mínim federal des del 2009, però el nou president propugna una rebaixa d’impostos -sobretot als més rics- i un aprimament encara més intens de l’estat i de la burocràcia. Cal pensar que si triomfés aquest model a casa nostra -un govern PP-VOX, vaja- els ingressos salarials mínims difícilment serien objecte d’imposició fiscal directa, tot i que probablement serien congelats “sine die”

2.000 milions d’ingressos no recaptats

Pedro Sánchez en el Congrés dels Diputats aquest febrer | EP

Des del PSOE s’excusen amb tres arguments:

• Primer, el de la pedagogia: tothom, per regla general, ha de pagar impostos o almenys fer la declaració de renda, encara que li resulti negativa.
• Segon, només el 20% dels receptors del salari mínim, els solters i sense fills, acabaran pagant en concepte d’IRPF.
• Tercer, deixar-los exempts, costaria vora 2.000 milions en recaptació

Tots tres són arguments tramposos. Fer pedagogia fiscal a força d'augmentar les obligacions i generar més declaracions, més funcionaris d’Hisenda i més paperassa i maldecaps per als perceptors de baixos salaris, sembla una broma de mal gust. Fins i tot des d’Europa reconeixen que el continent s’omple de burocràcia. A què ve ara tot aquest enrenou per fer una pretesa pedagogia? Com si tothom no pagués ja prou impostos, indirectes en aquest cas, quan va al supermercat o a la benzinera.

Si vols saber-ne més

 

   

El govern espanyol i els sindicats acorden apujar el salari mínim a 1.184 euros mensuals    

 

 

Que només siguin uns quants els perceptors del salari mínim amb una declaració de renda positiva és també un argument fal·laç. Sembla com si tota la política pública per incentivar l’emancipació dels joves -els més afectats per la mesura- i la formació d’una família es basés en els eventuals beneficis fiscals en l’IRPF.

El tercer argument, l’eventual pèrdua de recaptació, és el que té més galeta. Primer, si es passa a contribuir per renda d'acord amb un augment dels salaris, en aquest cas el mínim establert pel mateix estat, i no augmenta en igual proporció la barrera del límit d’ingressos exempt de tributar, no és que Hisenda perdi diners, sinó que deixa de guanyar-los.

Sembla com si tota la política pública per incentivar l’emancipació dels joves i la formació d’una família es basés en els eventuals beneficis fiscals en l’IRPF

Si hi ha un consens generalitzat que l’augment del salari mínim és bo per dotar-nos d’una economia més sana -que no competeixi només a partir de baixos salaris, que generen treballadors pobres i amb dificultats per accedir a un habitatge digne- per quin motiu es volen reduir els seus migrats ingressos amb noves càrregues impositives? Per què si a les empreses que paguen salaris més baixos-comerços, restauració, repartidors i serveis personals, pagesos...- se’ls exigeix que siguin més competitives per poder pagar una mica millor als treballadors, per què bona part d’aquest esforç va a parar directament a Hisenda?

El problema de les pensions

A Catalunya s'han atorgat gairebé 1,14 milions de pensions per jubilació | iStock

Ara, no és cert del tot que la pèrdua d’ingressos fiscals per renda -que presumiblement es compensarà en bona part amb l’IVA si aquest augment es destina al consum- sigui “lucro cesante”. Hi ha també un altre col·lectiu important que pot veure’s en aquest cas afavorit si no augmenta el llindar inicial per pagar la renda: els pensionistes amb una pensió que oscil·la al voltant d’un import equivalent al del salari mínim.

Es podria dir: si són rendes del treball, el llindar és més elevat que si són ingressos per pensions. Però quedaria molt malament, oi? Ja és un despropòsit que les prestacions públiques, pensions en aquest cas, hagin de pagar com si fossin ingressos del treball: el que et donen amb una mà t’ho prenen, una part, per l’altra. No era pas així abans de la reforma fiscal de Fernández Ordóñez. Una revisió progressiva i a la baixa dels impostos directes per pensions permetria congelar-ne l’import nominal sense que els pensionistes perdessin poder adquisitiu. Hauríem acabat per una bona temporada l’anomenat dèficit de la Seguretat Social, que és una entelèquia si el comptabilitzem a banda del conjunt de les finances públiques.

Una revisió progressiva i a la baixa dels impostos directes per pensions permetria congelar-ne l’import nominal sense que els pensionistes perdessin poder adquisitiu

Però, vaja, que els ingressos per salaris tinguin un topall per pagar renda més elevada que els de les pensions ja seria excessiu als ulls de l’opinió pública. El que no sabem, doncs, quants d’aquests 2.000 milions de suposada caiguda d’ingressos per renda correspondria a salaris que fins a l’augment del mínim no cotitzaven i quant a pensions que així deixarien de pagar. Meitat i meitat, potser?

11.000 milions de més recaptació per no deflactar l’IRPF

Edifici del Banc d'Espanya a Barcelona | iStock

En el fons, però estem discutint sobre la xocolata del lloro. El fet rellevant és que fa un grapat d’anys que els intervals establerts per pagar renda no es modifiquen segons la inflació. El Banc d’Espanya calcula que no deflactar aquests llindars ha generat entre el 2019 i el 2023 uns ingressos addicionals per l’Estat d’11.000 milions d'euros. És a dir, suportem un augment de la pressió fiscal real sense que la pressió nominal hagi variat. Un que “surja el efecto sin que se note el cuidado”, aplicat aquesta vegada a la fiscalitat. I tots tan contents.

En honor a la veritat, el 50% de la renda que va a parar a les comunitats autònomes s’ha actualitzat més o menys en aquelles comunitats governades pel PP.  No pas a Catalunya, encara que en el projecte de pressupost del darrer govern Aragonès es contemplaven unes actualitzacions limitades. Però aquell pressupost va naufragar i el primer d’Illa, també.

 Suportem un augment de la pressió fiscal real sense que la pressió nominal hagi variat

I així estem, l’Estat augmenta la recaptació per IRPF simplement no actualitzant els llindars del 50% de la renda que li correspon. Un augment de la pressió fiscal real sense pràcticament cap cost polític davant els ciutadans contribuents.