Sanitat, la descomposició del sistema

08 d'Agost de 2023
Xavier Roig | VIA Empresa

Si mai visiten Argentina, especialment Buenos Aires, detectaran una cosa: tot està gastat i degradat. Tenen de tot, però tot és vell, exhaust i desbravat. Van tenir de tot, van ser rics, però des de fa decennis viuen d’anar gastant allò que existia. Fins que res funciona. Només queden les aparences. Des de fa temps tinc la sensació que a Catalunya ens està succeint una cosa similar. D’ençà de la fi dels governs Pujol, els successius executius han anat vivint de les rendes. Recorden quan va ser que es va fer la darrera gran obra pública d’infraestructura? Em sembla que va ser el túnel de Bracons, que va inaugurar el president Montilla, però que havia iniciat el darrer govern Pujol.

Entre les coses en què es comença a notar l’argentinització li toca el torn a la sanitat. Al sistema sanitari, jo diria. El públic, però també el privat. Són prou indissociables, perquè una de les bones coses del que tenim (teníem?) és aquest sistema imbricat de publicoprivat que ha resolt tants problemes. Tot això treu cap perquè l’afer de la misteriosa falsa doctora -per cert, algú ens en podria donar la identitat?- destapada a Berga no és un fet aïllat. Almenys pel que fa a ella. S’ha anat descobrint que l’estafa venia de lluny i afecta diversos centres. Per a mi, aquest cas no és res més que la febre, un símptoma que ens està dient que el sistema sanitari català està degradat.

No es reconeix que el sistema sanitari català està molt per sobre de les nostres possibilitats

Les raons són diverses. La responsabilitat principal és dels gestors. El populisme que han practicat, i practiquen, té gran acceptació. Però la població ajuda al deteriorament. El populisme té gran acceptació entre nosaltres, com el té entre els argentins. No es reconeix que el sistema sanitari català està molt per sobre de les nostres possibilitats. No hi ha diners per mantenir un sistema que en altres països europeus -recorden quan parlava de productivitat?- sí que es poden permetre. Aquí, això no es vol explicar. I també es nega el principi de copagament (l’usuari paga una quantitat per cada visita) que es practica a la resta de la Unió Europea. No entenc com els nostres socis han estat tan permissius: jo no hauria donat ni un euro dels fons Next Generation sense obligar Espanya a aplicar el copagament a la sanitat pública. Crec que tot arribarà. Mentrestant, la població practica, com he dit, el populisme llatinoamericà més avançat i es dedica a aplaudir els sanitaris. Això sí, ni un euro de propina.

Els efectes són diversos. La nostra gent, caríssima de formar -el sistema dels MIR sembla que és exemplar- marxa un cop acabats els estudis i les pràctiques. A fora se’ls paga millor. Mentrestant, ens arriben doctors de tota mena. Uns de bons. Altres amb títols dubtosos. Alguns no correctament homologats. Altres, d’universitats d’estètica Juan Carlos I, és a dir títols perfectament comprats. Proves? No en tinc. Però si es donen títols comprats a Espanya -nosaltres que, més o menys, estem vigilats-, com no se'n donen a països hereus avançats de la nostra habilitat social estafadora? La misteriosa metgessa falsa, només n’hi ha una? Mirin, la llei de probabilitats no acostuma a abaixar la guàrdia: com ella n’hi ha més, segur.

Jo no hagués donat ni un euro dels fons Next Generation sense obligar Espanya a aplicar el copagament a la sanitat pública

La realitat no es pot amagar per més temps. El servei s’ha degradat. Diguin el que diguin els que manen. Només ho han de preguntar a l’usuari. Cues, retards, i, en molts casos, el metge no parla el nostre idioma. Tot plegat, un desastre. El doctor Josep Maria Via és un dels professionals que va col·laborar a crear i implantar allò de què ara utilitzem. Va estar en posicions de govern quan tot es va crear. Ell en fa un resum que poden trobar aquí -una explicació molt més professional del que jo aquí expresso com a mer opinador. Ve a dir que el sistema s’ha de renovar, que viure de les herències comporta la inexorable degradació. Segons el meu punt de vista, la pregunta, però, continua sent clau: hi ha gent capaç en els governs actuals per fer allò que, fa anys, van fer uns altres quan manaven?