Santa paciència
27
de Desembre
de
2024
Diuen que la paciència és la mare de la ciència. Però n’estic farta, de la santa paciència.
Que hem d’esperar, que les coses no sempre surten a la primera, que cada cosa al seu temps. Però a la meva generació ja se’ns ha demanat molta paciència i se’ns han ofert pocs resultats. A la meva edat, els meus pares tenien hipoteca, una nena i una altra en camí, havien tingut tres gossos i cadascú tenia el seu cotxe. Tenien una feina estable, que els agradava, i podien permetre’s algun capritx de tant en tant. I no eren una excepció: la majoria dels seus amics, veïns i familiars podien fer més o menys el mateix.
A la meva generació, qui viu sol és realment una excepció, i quasi sempre és perquè viu al pis d’un familiar o té un sou extremadament alt en comparació amb la resta. No tenim propietats, però no perquè viatgem i estudiem màsters a l’estranger, sinó perquè, fins i tot treballant molts anys en un mateix lloc laboral, no podem estalviar la quantitat necessària per entregar un feix de diners al banc a canvi d’un sostre. Vivim de lloguer des de fa més anys dels que volem assumir, i paguem preus astronòmics per una habitació doble a compartir amb quatre o cinc joves que ja fa massa anys que no són estudiants. A la feina, encarrilem contractes temporals de mesos, i no només els que som relativament nous al sector, també els que ja passen la trentena. Quan arribarà aquell futur que ens van dir que seria el moment on “assentaríem el cap” i “deixaríem de sortir de festa i buscaríem estabilitat”? De moment, ni jo ni les meves amigues sortim com abans, i cap de nosaltres en té, d’això que en diuen estabilitat. Començo a sospitar que potser no existeix.
Si vols saber-ne més
Em fa molta gràcia quan parlo amb persones d’altres generacions i em diuen que he de tenir paciència. Que tot arribarà, que la vida té alguna cosa més bona per a tu que tan sols està tardant una mica més a aparèixer. El pis i el contracte estable que estan jugant a fet-i-amagar, podria deixar-ho estar? Ja no fa gràcia, ja no és divertit. Vull deixar de ser una eterna jove que dubta si comprar-se el iogurt de marca al supermercat o que, quan li pregunten per fills, fa els ulls com dues taronges i pensa que és més probable que guanyi la loteria a que es reprodueixi.
L’altre dia estava a casa d’unes amigues i els vaig explicar que la nit anterior, abans d’anar a dormir, havia mirat al voltant a la meva habitació i havia pensat: “Wow, tot això ho he construït jo. Ho he pagat jo, ho he ordenat jo. Totes les coses que estan aquí són meves i són fruit de tot el que he fet al llarg de la vida”. Quan ho van compartir, es van posar a riure. “Mare meva, Ariadna, ens conformem amb tan poca cosa!”. Vaig mirar a l’infinit, vam riure una estona i vam continuar menjant la meravellosa sopa asiàtica que havia preparat l’Anna.
"Ja n’estem una mica cansades, d’esperar un temps que serà millor"
Ja ho sé, que no podem comparar. També sé que cada generació té els seus ritmes, que els contextos no es poden canviar, i que hem de continuar pensant que alguna cosa millor vindrà; que estant tristes o resignant-nos no aconseguirem res. Que ho “estem fent bé”, que estem treballant en coses que importen, ens estem nodrint d’experiències i que hem tingut moltes més oportunitats que qualsevol altra generació. Que sí, que tot això està molt bé, però que jo el que vull és pensar això mateix en un sofà que sàpiga que estarà allà durant uns bons anys, deixar de fer factures i saber-me totes les costums de la senyora de la fleca de tants anys de parlar juntes. Vull poder planificar a més de sis mesos vista, poder pensar amb tranquil·litat i no haver de fer números per si em puc o no permetre una jaqueta nova.
Que està molt bé, això de ser pacient. Però que ja n’estem una mica cansades, d’esperar un temps que serà millor. Que tampoc demanem tant, i que poder pagar el lloguer o estar tranquila a la feina no és un somni, és un mínim.