El segrest dels demòcrates

Des de la cultura democràtica, provoca desconcert l’emergència de l’extrema dreta i la consolidació de formes autocràtiques a petits i grans països de tots els continents. La victòria de Donald Trump assenyala un punt d’inflexió decisiu. De manera descarada, sense eufemismes, els detentors de les majors riqueses del món proclamen obertament, al costat de Trump, la seva voluntat de guanyar encara més diners a costa d’una reducció d’impostos que recaurà sense aturador sobre la pèrdua de benestar de les classes mitjanes i la misèria de les poblacions menys afavorides. Tal com deia el protagonista de la pel·lícula El Capital, de Costa-Gavras: “Continuarem robant als pobres per donar-ho als rics”. Tornen els Robin Hood moderns amagats als boscos de les xarxes socials. Tanmateix, han invertit el sentit del vector. No són bones notícies. 

Si vols saber-ne més

 

   

Trump, desllorigador geopolític?    

 

 

El manual de la destrucció

L’economista Moises Naím va posar al descobert als autòcrates amb tres indicadors, les tres P: populisme, polarització i postveritat. Avui estan en vermell els tres indicadors. El progressiu domini global de les ideologies autocràtiques és el resultat d’una victòria treballada. No és fruit de la casualitat. Hi ha un manual d’instruccions que va començar a redactar el Joseph Goebbels, ministre de la propaganda nazi. Tanmateix, aquest manual ha tingut una nova posada al dia al segle XXI amb ideòlegs tals com Steve Bannon i alumnes avantatjats com Donald Trump. A Espanya estem coneixent als alumnes d’aquesta escola. Estem veient com dirigents de la dreta (ja molt difícil de distingir de l’extrema dreta) vomiten acusacions de la major gravetat sense proves, com si fossin veritats evidents. 

"Repeteix la mentida, que acabarà esdevenint una veritat. Les xarxes socials esdevenen així els grans multiplicadors de mentides"

Menteixen. Menteix que alguna cosa queda, es diu. Repeteix la mentida, que acabarà esdevenint una veritat. Les xarxes socials esdevenen així els grans multiplicadors de mentides. Ni tan sols els calen indicis, sobre una mentida poden construir una nova categoria amb les més greus desinformacions. El seu domini de la mentida desarma als demòcrates, ja que ells no tenen aquest recurs, tan fàcil de comprar si no tens contenció moral.

Mentir és el mitjà que utilitzen, però l’objectiu és destruir. A Espanya estem vivint aquest moviment despietat contra la democràcia. El manual deixa clar el camí. Entre les seves eines hi ha un atac sistemàtic, ple de falsedats exagerades fins al màxim imaginable. Es destrueix tot, la convivència, el diàleg. Es divideix i es trenca la convivència. Usen totes les estratègies per enfrontar, amb el suport d’uns mitjans que ells dominen. S’ataquen i es capgiren totes les actuacions positives. Es  roba a la societat la possibilitat de gaudir de les coses ben fetes, dels bons resultats, de les bones intencions, del molt de bo que hi ha. Sempre l’ampolla està mig buida. Es menysprea qualsevol acció o resultat de millora. Tot acaba embrutant-se. Es desmereixen, amb voluntat desorientadora, els valors de la democràcia. Confonen i parlen de llibertat i de democràcia els qui no fan més que maltractar aquestes paraules. Parlen de corrupció els majors corruptes. 

Neguen els problemes. Neguen el canvi climàtic. Neguen el desequilibri ambiental. Neguen la desigualtat social, de la que en són els grans beneficiaris. Alhora, neguen les solucions a llarg termini. Neguen la complexitat de les polítiques econòmiques, socials i mediambientals. Ridiculitzen els reptes estratègics. Ridiculitzen les accions de millora social. En conjunt, obliguen els governs democràtics a moure’s a la defensiva. 

Si vols saber-ne més

 

   

Què ens ensenya l’aiguat de València?    

 

 

La seva tàctica és l’excitació de la societat. Les millores hagudes són criticades sistemàticament, restant-los els seus valors. Tot està malament i el govern n’és el culpable. Criden i criden enfront d'una suposada realitat extrema. Atemoreixen i, finalment, cansen. En realitat, aconsegueixen segrestar la consciència de molta gent. Aconsegueixen, així, que gent s’aparti de la gestió de la convivència pública. És a dir, que rebutgi l’acció col·lectiva. Amb l’ajuda de la confusió que creen aconsegueixen que, des de la ingenuïtat, persones demòcrates vegin la necessitat de fugir d’aquella monstruosa realitat que li expliquen cada dia i de la que, a força de repetir-la, ja n’estan convençuts.  

Enfront d'aquesta proclamada “terrible” realitat ells ofereixen un món de solucions fàcils, sense canvi climàtic, sense normes, sense reptes de convivència. Un inexistent món simple. Un món inventat que els permetrà convèncer a milers d’incauts. Tot amanit amb l’odi. L’odi és un gran generador d’energies. Tanmateix, per poder odiar cal tenir algú a qui odiar. No és problema, l'oferta “d’odiables” és llarga, a Espanya. Tenen, sobretot, els homosexuals, els immigrants i els catalans, sempre a punt. Unes quantes mentides repetides aconseguiran desplegar aquest gran potencial disruptiu que és l’odi.

Però, quin és l’objectiu d’aquesta despesa de recursos? L’objectiu ocult és la destrucció de l’Estat democràtic, ja que és l’única institució que pot posar fre als seus deliris de poder i riquesa. Aquest és el gran objectiu. El mandat de Donald Trump a la Casa Blanca ens n'oferirà ben aviat les més clares evidències. Usen les eines de l’Estat democràtic per, un cop assolida la victòria electoral, destruir els mecanismes d’aquest poder democràtic. La història tràgica sembla que vulgui repetir-se.  

El manual de la convivència

"Enfront d'aquesta proclamada “terrible” realitat ells ofereixen un món de solucions fàcils, sense canvi climàtic, sense normes, sense reptes de convivència" | iStock

La deformació de la realitat és difícil de combatre, ja que la realitat és una, però l’espai de la mentida és infinit. És difícil d’abordar la contraposició entre programes de desenvolupament sostenibles i propostes negacionistes; entre complexitat i simplicitat; entre costos i suposada absència d’aquests; entre compromís per avançar vers un món sostenible i autòcrates negant l’existència de la problemàtica. Tot plegat posa en seriosa dificultat als demòcrates. És difícil defensar un programa electoral que parla de costos per mitigar el canvi climàtic; costos per evitar que una altra DANA provoqui més dolor i malmeti més infraestructures; costos per reconstruir el mal que ja s’ha produït; impostos per poder garantir una sanitat gratuïta i uns serveis pel benestar de tots. És difícil defensar-lo si al davant hi ha qui es burla dels teus esforços i et diu que tot és mentida i que tot sortirà gratis. 

La resposta, tanmateix, ha de provenir de la fortalesa democràtica de l’Estat. Aquí rau la principal força per contradir l’allau de mentides i establir normes que les impedeixin. Cal que els demòcrates sortim de la síndrome d’Estocolm en què ens ha acorralat la dreta antidemocràtica. Cal fugir dels seus lemes de penúria. Estem segrestats i cal que ens n'adonem. Hem de reaccionar. Enfront del “manual de la destrucció”, cal que els demòcrates tinguem i utilitzem el “manual de la convivència”. 

"Estem segrestats i cal que ens n'adonem. Hem de reaccionar. Enfront del “manual de la destrucció”, cal que els demòcrates tinguem i utilitzem el “manual de la convivència”"

L’altre dia, en un bar, un cambrer va contradir públicament un comentari xenòfob d’un client. El bar va callar de sobte. En presenciar-ho, vaig pensar que no estàvem tan malament. Aquell cambrer coneixia el manual de la convivència.

Ens calen dades objectives per contradir les mentides. Cal defugir dels intents continuats que es fan per dividir-nos. Cal parlar de les coses reals. Cal parlar bé de la democràcia. Cal fer memòria i no oblidar mai. Cal parlar bé de l’acció de govern quan l’elogi correspongui. Cal parlar de convivència. Cal defensar els impostos en la mesura que facin falta com a pagament obligat per poder tenir serveis adequats. En aquest sentit, cal trencar les falses equacions que ofereixen grans beneficis sense l’esforç o els costos per aconseguir-los. Cal valorar el que és públic, que és de tots. Cal abandonar la falsa aritmètica que afirma, per exemple, que es pot pagar millor als pagesos sense que els preus dels aliments pugin. Cal, en resum, beure ampolles mig plenes i responsabilitat col·lectiva.

Solament l’Estat pot orientar i establir normativament els límits de la nostra actuació. Solament l’Estat democràtic pot garantir amb les seves lleis una convivència necessària i un futur sostenible per a les noves generacions. Per això l’Estat molesta als pocavergonyes. Però, els reptes són globals, i les solucions han de ser globals. Per això és tan important la nostra pertinença a una unitat supranacional que és la Unió Europea. Però els reptes són encara més globals. Per això l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible són tan importants.

"Solament l’Estat democràtic pot garantir amb les seves lleis una convivència necessària i un futur sostenible per a les noves generacions"

Tanmateix, com si fos una altra manifestació de la síndrome d’Estocolm dels demòcrates, l’Agenda 2030 i els seus ODS són una de les coses més menystingudes a l’imaginari col·lectiu. L’acusació més fàcil és que és un greenwashing. És a dir, fer veure que fas alguna cosa però en realitat no fer res efectiu. Altres van més enllà, l’intel·lectual marxista Kohei Saito repeteix la sentència del Manifest Comunista i diu: “Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) són l’opi del poble”. Alhora, els pagesos en plena revolta es manifesten en contra de l’Agenda 2030. 

Avançar vers la convivència vers un món sostenible és cosa de tots, de tot el món. Els ODS són un tímid intent d’assenyalar els objectius més importants. És un acord de quasi tot el món. Quelcom impossible des de no fa pas massa anys. Tan sols per això té un valor extraordinari. Els ODS formen part del nostre manual de convivència. Certament, està encara molt lluny assolir moltes de les fites assenyalades, però és l’embrió de la governança global. No és motiu de burla, ho és d’esperança.