Sense pressupostos no hi ha democràcia

Una de les grans habilitats de la nostra classe política consisteix en la distracció. Governar, a Espanya (i a Catalunya) s’ha convertit en un constant exercici per enganyar la gent mitjançant la distracció. D’exemples n’hi ha diversos. Problema de l’habitatge i de prestacions socials?  La culpa la té la societat civil. No importa que, al llarg dels darrers 25 anys, cap governant alertés que si la població s’incrementava un 33% (de sis a vuit milions) tots els serveis i béns havien d’incrementar-se en línia. Sense recordar que cap governant ens ha explicat que no hi havia necessitat d’incrementar la població d’aquesta manera tan forassenyada. I que aquest descontrol és fruit del desgovern que aquí comento. Les conseqüències? Tant se val què la renda per càpita hagi disminuït en termes reals... De tot això, per acabar-ho de rematar, li donaran la culpa a en Trump. Ja ho veuran. 

La democràcia es va deteriorant no pas per grans fets, sinó per culpa de les males pràctiques diàries. Una altra mentida, alarma, que es divulga permanentment és que vindrà algú i, de sobte, dirà: “La democràcia s’ha acabat!”. I no és això. El deteriorament a casa nostra la provoquen cada dia els partits. No només perquè s’han erigit en una casta que no es belluga ni a fum de sabatots, sinó perquè, a sobre, insulten la intel·ligència dels votants. 

La més subtil que actualment vivim -bé, de fet ja fa anys- consisteix a no fer aprovar pressupostos. A cap institució. A Catalunya vivim sense pressupostos aprovats a tots els nivells: govern espanyol, govern català i, en el cas dels barcelonins, govern municipal. La irregularitat és monstruosa. 

El Govern en ple amb el Santuari de Núria de fons | ACN

A tots els països democràtics del món funciona un principi bàsic: si el govern no pot fer aprovar els pressupostos de l’any següent, el govern dimiteix. En uns casos es va a eleccions (exemple: Alemanya). A d’altres no cal; però el primer ministre canvia o ha de canviar el govern i fer pressupostos nous (exemple: França). La Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia diuen clarament que el govern ha de presentar pressupostos nous per l’any que ha de començar. I el parlament corresponent els ha d’aprovar. Doncs aquí, no. Ni el govern espanyol ni el català respecten les cartes fonamentals. I d’això, ja fa anys. (Per ser justos, l’any 2022 el conseller Jaume Giró va confeccionar uns pressupostos que va presentar complint terminis; però tots sabem com va acabar aquell govern... ).

"A Catalunya vivim sense pressupostos aprovats a tots els nivells: govern espanyol, govern català i, en el cas dels barcelonins, govern municipal"

L’estratègia és relativament fàcil. Se sap que no s’aprovaran els pressupostos en la seva globalitat. Com que també se sap que els partits no volen anar a eleccions -perquè la partitocràcia es caracteritza, entre altres coses, per l’amor desmesurat dels incompetents per les poltrones- el govern de torn pacta prebendes amb cadascun dels partits, a títol bilateral. A tu et donaré això. A aquell li donarem allò altre... Etc. És així que, en definitiva, no hi ha acció de govern i les lleis s’aproven sense debat per tal que “colin” fent el mínim soroll possible. En conseqüència, tenim lleis en vigor (eutanàsia, avortament, violència, etc.) que a altres països triguen mesos, a voltes anys, en ser aprovades degut al debat legal i social que mereixen. Nosaltres no. Ni pensar en plans plurianuals, que són els que practiquen els països desenvolupats. La premsa hi col·labora, naturalment- d’altra manera no cobra-, i silencia les coses quan convé, a toc de xiulet de l’amo. 

No és d’estranyar, doncs, que no hi hagi estratègia de país. Sense objectius ni projectes ambiciosos -la darrera obra pública important al país va estar el túnel de Bracons, iniciada pel govern Pujol i inaugurada pel president Montilla!-. Es tracta d’anar tirant, sobrevivint, mentre el país es va desenvolupant com pot: amb força -la iniciativa privada- però amb greus deformacions -la manca de govern-. Una mena de ser malfet, com el de Frankenstein. I, ja se sap, sense forma ni ànima. I aquest és el país que s’està construint.