Si t’agrada la pinya colada
10
de Gener
de
2025
Des de fa uns mesos, la meva cançó preferida és Ramito de Violetas. La solc cantar a tot arreu: a la dutxa, cuinant, taral·lejant-la mentre acabo d’endreçar l’habitació o mentre vaig a la feina en bicicleta. La cançó, més vella que la picor, parla d’un matrimoni que s’ha eixugat pel mal caràcter del marit. La dona, tanmateix, fa uns anys que rep flors d’un admirador desconegut i cartes d’amor, cosa que li permet mantenir l’esperança d’un amor amagat. Al final de la cançó, es descobreix que, en realitat, és el marit qui li envia les cartes i les flors, un fet que fa molta llàstima perquè, amb una conversa de cor a cor, això s’hauria pogut resoldre. Però viuen condemnats per les seves pròpies pors i mentides a una felicitat d’escapatòria. M’agrada el seu component tràgic: un problema que continua perquè ningú comparteix les paraules correctes.
Si vols saber-ne més
L’altre dia, visitant uns amics a casa seva, la vaig posar a la cuina i la vaig traduir per a la Rahel, que és alemanya, però està aprenent català a instàncies del seu company de pis i de departament. “Ah! Això és com la cançó de la pinya colada!”, em va deixar anar. Jo em vaig mostrar perplexa, però ella va continuar: “Sí, si llegeixes la cançó, no és només una cançó de bon rotllo californià, sinó que parla d’una dona que posa un anunci al diari buscant una persona a qui també li agradi la pinya colada, córrer sota la pluja, odiï el ioga, però li encanti el xampany”. Pel que es veu, la història acaba una mica com l’altra: la dona rep un pretendent i, quan arriben tots dos a la cita, veuen que són el seu marit i la seva muller, respectivament. És a dir, que la persona amb qui més bé s’entenien era la mateixa que ja havien escollit feia molt de temps, però que havien oblidat.
"A vegades, el que és millor per a nosaltres ja ho tenim, però no ho valorem fixant-nos només en allò que ens podria fer encara més feliços"
A vegades, el que és millor per a nosaltres ja ho tenim, però no ho valorem fixant-nos només en allò que ens podria fer encara més feliços. A vegades, com diem catalans i alemanys, les branques dels arbres no ens deixen veure el bosc. No només ens passa en l’amor. També ens passa amb altres decisions de la vida: la feina que realment em fa feliç, una iniciativa que sempre he volgut emprendre, o la part dura de la teva passió que no et deixa veure que, en realitat, ja estàs fent el que sempre has volgut fer. És clar, si vols ser escriptora i investigadora, rica no seràs, però justament en fer el que t’agrada ja estàs guanyant la loteria en un context d’opcions limitades.
Ballant a la cuina mentre la Rahel acaba de preparar el sopar i jo faig veure que ajudo amb alguna cosa, penso que totes les presents hem triat el nostre ram de flors i hem respost al nostre propi anunci del diari: hem optat per un model de vida que no és normatiu, que no ens portarà a la hipoteca, el gos, el gat, dur els nostres fills a les extraescolars cada cap de setmana o jugar a pàdel dos cops per setmana amb el nostre millor amic de l’institut. No tindrem inversions sucoses ni anirem a ressorts per les vacances d’estiu. Ho sabem, però tampoc ho canviarem per la felicitat que ens porta anar a l’òpera amb texans i fer-ne una ressenya, escriure en un tren d’alta velocitat o passar els estius assistint a una companyia de teatre. Conscientment, hem apartat l’ambició dels béns materials per la nostra pròpia coherència existencial, que no coincideix del tot amb la de la majoria de les nostres amistats. I no passa res. Per primera vegada en molts anys, estem tranquil·les. Sabem que tots els rams de flors que rebem seran de feines que ens omplen per dins i d’amants que reconeixerem i apreciarem, els agradi o no la pinya colada.