I si ja hem regat massa els baobabs?

A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d'un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: "Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?". Us pregunten: "Quants anys té? Quants germans són? Quant pesa? Quant guanya el seu pare?". Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: "He vist una casa molt bonica de rajoles roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...", no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: "He vist una casa de cent mil francs." Aleshores exclamen: "Que bonic!"

Us sona? És un extracte de El Petit Príncep (1943), però ben vigent avui dia. Ara juguem i traslladem-ho a les preguntes que haurem rebut (o fet, que és pitjor) aquests dies de retrobaments familiars i socials:  “Quant de temps portes a la teva empresa? Quants sou al teu equip? Quant cobres ara mateix? Quant heu facturat? Quant pagues de lloguer? Quants anys té el teu fill? Quants seguidors has aconseguit? Quants dies vas al gimnàs a la setmana? Quants kilòmetres vau fer en bicicleta? Quants dies vau passar a Vietnam?”

Suposo que ens hem fet grans, i hem deixat de preguntar (i d’interessar-nos) per allò realment important, per allò que toca al cor, o al benestar de la persona qui tenim davant. S’ha instal·lat en nosaltres aquesta mirada superficial i pragmàtica que atorga el pas del temps, aquesta mirada tan raonable, tan comuna, tan insípida però intel·lectual, tan atenta a allò immediat i mesurable, que entén més de resultats, rendibilitat i aparences, i no tant del llenguatge amb què parlen els nens.

Potser ens agraden massa les xifres i hem regat massa els baobabs. No hem arrancat la llavor creixent a temps i ara les seves arrels han envaït la nostra ment, com el planeta del Petit Príncep. Recordeu què són els baobabs? Són aquests arbres gegants, nadius de Madagascar, de tronc robust i amb forma de bonsai. El Petit Príncep els detesta, i els descriu d’una manera molt particular que ens transporta a un altre concepte: els prejudicis. Tornem amb un altre extracte: “Al planeta del petit Príncep hi havia unes llavors terribles... eren llavors de baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten.”

"No hem arrancat la llavor creixent a temps i ara les seves arrels han envaït la nostra ment"

Així funciona la nostra ment -el nostre planeta- amb els prejudicis que hem anat assumint amb el pas del temps: sobre la immigració, sobre l’amor, sobre el compromís, sobre els nacionalismes, sobre les esquerres i les dretes, sobre la política, sobre el sexe, sobre el gènere, sobre la família, sobre la manera de vestir... Sobre tot allò que ens envolta i no ens permet ser i sentir sense por, menyspreu ni prejudicis. Tenim el cap ple de baobabs, i les preguntes que formulem al nostre entorn en són un exemple del volum de baobabs que tenim instaurats.

La solució? També al Petit Príncep: “- És una qüestió de disciplina - em deia més tard el petit príncep -. Al matí, quan has acabat d'arreglar-te, has d'arreglar amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs i distingir-los dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves. És una feina molt pesada, però molt fàcil.” Tallar-los des de la llavor, perquè abans de créixer -com els prejudicis- els baobabs primerament són petits. Són un tuit, una broma acceptada, un article tendenciós i una idea mal formulada que acaba instal·lant-se dins de nosaltres, i que només podem arrencar d’arrel, qüestionant-nos i trencant allò establert, enfrontant-nos a nosaltres mateixos a través de la mirada contrària, contrastant informació, llegint i escoltant al diari o locutor oposat al nostre habitual, tenint un debat -dels de veritat- amb algú de pensaments ben diferents, o simplement parlant amb un infant.

Per viure amb una mirada neta, el Petit Príncep arrenca cada dia les llavors dels baobabs. I és només així com aconsegueix veure un xai quan un adult només veu una caixa amb quatre forats. Jo vull veure la caixa, però també el xai. 

Per un any ple de bones preguntes i millors companyies, un any en el qual no ens falti la força ni la valentia per arrencar baobabs; un any en el qual tinguem una mirada més neta i una ment més lliure. Algú més ha anat a veure recentment el musical de El Petit Príncep de Manu Guix? En conec una que no ho pot pas negar.