Sindicats i la patronal del 20%

El Sindicat de Llogateres -nom políticament correcte i molt elogiat a Catalunya- ha organitzat una sèrie de mobilitzacions que estan tenint un cert ressò. Veurem com acaba tot plegat. Així va començar l’Ada Colau i, després d’empantanegar la ciutat de Barcelona, va emprendre viatge cap a Palestina. De tot això, abans, se’n deia “molt soroll per no res”. I, com succeeix amb el rei emèrit, exempció de responsabilitats. Però és el que té un sistema electoral aberrant -que seria escandalós a qualsevol lloc d’Europa- i que li va permetre ser alcaldessa amb el 21% dels vots. I que ara permet al senyor Collboni governar sense pressupost (!!!) i amb el 20% dels vots. Ignoro per què, després, els mitjans informen de la desídia del votant.

Si aquest Sindicat de Llogateres fos com cal hauria d’actuar conseqüentment, sine die vull dir. Perquè en aquest país tot acaba esdevenint política, és a dir comprats per quatre xavos gràcies a la “fusió” amb l’esquerra extrema catalana que ha deixat de ser-ho quan ha tastat la poltrona. Aquest va ser el cas Colau. I aquest és el perill que assetja al sindicat en qüestió.

Si vols saber-ne més

 

   

L'Ajuntament de Barcelona i Hàbitat 3 tanquen un acord per comprar la Casa Orsola    

 

 

La paraula per batejar aquest moviment (sindicat) ens hauria que fer pensar. He llegit ja alguns escrits que es pregunten qui és l’empresari, l’oponent ideològic. És lògic, un sindicat que es caracteritza per les reivindicacions, ha de tenir un oponent. I si el país es mogués amb una certa lògica, l’oponent no és, ni més ni menys, que l’ajuntament. Els ajuntaments europeus han esdevingut les patronals que oprimeixen als ciutadans. No pas amb impostos exagerats -bé, en alguns casos, sí- sinó gesticulant i utilitzant una verbositat inflamada que no es tradueix en res per al ciutadà. Ans al contrari, els ajuntaments són els representants del capitalisme més descarnat.

Els lobbies municipals tenen molta força. A l’alcalde o regidor d’un poble o ciutat pot ser que te’l trobis al bar o a un restaurant. Un ministre regional -el que nosaltres anomenem consellers- te’l trobes ja molt escassament. Però diguem-ne que pots arribar a quedar per dinar amb ell. Fer-ho amb un ministre ja és molt més difícil, però res és impossible si tens bones connexions al partit que mana. Ara bé, dinar amb un comissari europeu és pràcticament impossible. Amb això vull desmuntar el mite que diu que el poder, com més a prop del ciutadà, millor. Això només és veritat a Suïssa. A la resta, i per determinats temes, millor que el que mana estigui lluny. És així que va haver de ser Mario Draghi qui, sent primer ministre d’Itàlia, va prohibir que els creuers entressin a Venècia, perquè l’alcalde i les “forces vives” de la ciutat no en tenien cap interès. I és per això que a Barcelona governa el lobby de les 3T: taxi, turisme i terrasses.

"Els problemes del dia a dia no ens vindran de Trump, sinó dels nostres, als quals es pot accedir tot dinant"

Amb tot plegat, vull significar que el populisme de dretes avança perquè el populisme d’esquerres ja està gastat. I comprar un edifici per distreure el personal és una aixecada de camisa de dimensions bíbliques. Ep! I diuen que ho faran més vegades. Qualsevol cosa menys legislar per tal que els problemes se solucionin en origen -el fet confirma que els intents de compra del Sindicat de Llogateres per part de la classe política ja ha començat. 

Tot aquest enrenou demostra que els problemes del dia a dia no ens vindran de Trump, sinó dels nostres, als quals es pot accedir tot dinant. Perquè no es tracta de solucionar els problemes en origen. Sinó de practicar el populisme més ranciament hispà. És el que succeeix quan només has de governar pel 20% que t’ha votat.