La síndrome de la Barrufeta

Quan era més jove, a vegades, em sentia especial quan era l’única dona de la sala. Em sentia escollida, com si fos diferent de la resta de dones i hagués guanyat una competició fictícia on, de totes nosaltres, era jo la que representava la meva meitat poblacional en aquella ocasió. La resta, els homes mediocres, necessitaven moltíssima representació, però per part de les dones n’hi havia prou amb una. Era un sentiment que combatia amb força, perquè sabia que no era veritat i que no havia de sentir-me així, que era poc feminista per part meva. El que no sabia era que aquest sentiment contradictori tenia un nom: la síndrome de la barrufeta.

Aquesta síndrome es coneix com l’efecte que es produeix quan una dona és l’única representant del seu gènere en un grup predominantment masculí. El nom surt de la sèrie ElsBarrufets, on hi ha un exemplar de cada caràcter i només una dona en tot el poblat, fent entendre que el seu tret característic és, exactament, ser una dona. El concepte va ser introduït per primera vegada per Katha Pollitt al New York Times Magazine l’any 1991, sota el títol “The Smurfette Principle” (en català, “la síndrome de la Barrufeta”).

"Aquesta síndrome es coneix com l’efecte que es produeix quan una dona és l’única representant del seu gènere en un grup predominantment masculí"

Un dels principals atributs d’aquesta síndrome és que la dona seleccionada encarnarà tots els atributs femenins possibles, ja que és l’única versió representativa del gènere femení, per la qual cosa serà una representació totalment irreal i limitada de la dona, com explica la periodista Anita Sarkeesian. Però encara més, aquesta visió també reforça la idea del masculí com a norma i el femení com a excepció, fet que porta a generar una major pressió a les dones per adaptar-se als estereotips de gènere quan es troben en aquestes situacions o sentir-se diferents o excloses en alguns cercles, especialment els decisoris o de poder.

Així, aquesta desviació psicològica afecta tant a les persones individualment o com a col·lectiu. Alguns dels exemples de personatges que pateixen la síndrome de la Barrufeta més famosos són la Princesa Leia a La Guerra de les Galàxies, la Shizuka a Doraemon, l’Abril de Les tortugues Ninja o la Vídua Negra a Els Quatre Fantàstics. Sèries i pel·lícules que tota la meva generació ha vist alguna vegada i que, ben segur, que ha jugat a performar-les a l’hora del pati, a casa uns amics o a una festa d’aniversari. On la nena ha après que, en alguns jocs, els que no eren de princeses, ser “la noia” era vist com un tret distintiu suficient per prendre un rol en la trama del joc.

Sobre aquest tema crec que ja en vaig escriure alguna cosa fa uns anys, però torno a fer-ho ara per una raó essencial: ja no em passa. Fa molts mesos que, si penso en un espai on he estat sent jo l’única presència femenina, no me’n ve cap al cap. Quan veig els productes culturals que consumeixen els més petits de casa, hi veig una cura en la paritat de gènere i raça. Una cura que no fuig d’un tokenisme, però que representa, en menor o major mesura, un canvi. Així que, si bé encara tenim molt camí a recórrer, hi ha hagut un canvi en les dinàmiques i maneres de fer de la societat. Potser minso, segur tardà. Però prou significatiu perquè una vida de menys de trenta anys ja en percebi alguns brots verds.