Segur que heu sentit parlar de la síndrome de la impostora. Aquesta expressió, convertida gairebé en un tòpic, s’utilitza per descriure la inseguretat que moltes dones senten en l’àmbit professional, especialment quan assoleixen fites importants o assumeixen rols de lideratge. Sovint es presenta com un obstacle personal que les dones han de superar per avançar en les seves carreres.
Però, és realment un problema de les dones o més aviat una construcció social que desvia l’atenció de quelcom més profund?
Si analitzem la qüestió amb deteniment, es fa evident que el problema no rau en les dones, sinó en com s’ha creat i perpetuat una narrativa que les assenyala. L’anomenada síndrome de la impostora em sembla més aviat la coartada perfecta d’un sistema que penalitza la diferència. Aquesta expressió posa el focus en les dones per no encaixar en un model d’autoconfiança que històricament s’ha construït amb una visió masculina com a referència. Així, perpetua la idea que la inseguretat és un defecte individual mentre ignora l’exclusió estructural.
Pensava en això mentre llegia bell hooks, activista i escriptora feminista, coneguda per la seva crítica profunda a les estructures patriarcals i racistes. hooks ens convida a observar el mandat d’invulnerabilitat que defineix la construcció de la masculinitat. Des de ben petits, als homes se’ls exigeix projectar força i control, mentre qualsevol mostra de vulnerabilitat s’interpreta com a feblesa. Segons ella, aquest ideal no només limita la vida personal dels homes, sinó que també es reflecteix en l’àmbit professional, creant un model excloent basat en la fantasia de la invulnerabilitat. I sí, és una fantasia.
"Aquesta expressió posa el focus en les dones per no encaixar en un model d’autoconfiança que històricament s’ha construït amb una visió masculina com a referència"
D’altra banda, les investigacions del psicòleg organitzacional Tomas Chamorro-Premuzic qüestionen com la cultura de la sobreconfiança s’ha convertit en norma en moltes organitzacions. En lloc de valorar la competència i les habilitats reals, es premien comportaments d’autoconfiança desmesurada —o fins i tot narcisista—, assumint erròniament que reflecteixen capacitat de lideratge. Però aquests trets no només són enganyosos, sinó que donen lloc a lideratges ineficaços.
El cas és que aquest tipus de comportaments —i aquests sí que impostats— són menys comuns en les dones. Una realitat que reflecteix com el patriarcat no ha aconseguit arrabassar-nos la capacitat de connectar amb les emocions i, per tant, de reconèixer la nostra vulnerabilitat. Per a moltes dones, l’autoconfiança no es basa en una façana d’invulnerabilitat, sinó en una autenticitat que reconeix la importància de dubtar, col·laborar i demanar ajuda. Paradoxalment, aquestes qualitats, lluny de ser valorades, sovint es perceben com a febleses perquè no encaixen en el model tradicional.
I aquí em sorgeix una reflexió: no és, precisament, aquesta connexió emocional amb una mateixa i amb altres el que hauria de definir un lideratge genuí? Però, en lloc de reconèixer aquest valor, el sistema continua desincentivant els comportaments autèntics i promovent estàndards rígids, excloents. Aquesta estructura no només penalitza les dones, sinó que perpetua un model obsolet que afavoreix l’aparença per sobre de la competència.
I, en tot cas, si fos cert que les dones experimentem aquesta inseguretat, no serà aquesta una conseqüència d’un sistema que ens fa dubtar de nosaltres mateixes? La inseguretat, en aquest cas, no és una característica intrínseca, sinó una eina de control.
Quan les dones es qüestionen les seves capacitats o decisions, no és casualitat, sinó el resultat d’un entorn que constantment els envia missatges contradictoris: es valora l’autoconfiança, però es penalitza si aquesta no encaixa en els cànons tradicionals; es reclama lideratge, però es critica quan aquest no s’alinea amb el model dominant.
"Quan les dones es qüestionen les seves capacitats o decisions, no és casualitat, sinó el resultat d’un entorn que constantment els envia missatges contradictoris"
I mentrestant, el discurs patriarcal assegurant que la desigualtat no existeix i que el problema resideix en les dones, que suposadament no tenen l’autoconfiança necessària per destacar. Així, la narrativa de la síndrome de la impostora no només perpetua aquesta dinàmica, sinó que es converteix en una autèntica estratègia de "llum de gas". Un mecanisme subtil, però efectiu que, en essència, diu: “El problema no és el sistema; estàs equivocada, el problema és que et manquen les competències necessàries”.
És hora de transformar aquesta narrativa simplista que fa patologia de la diferència i començar a qüestionar les estructures que generen aquestes desigualtats. Com bé intuïa Sylvia Plath, no és la falta de capacitat el que ens frena, sinó un entorn que oprimeix el nostre veritable potencial. Suggereixo que deixem de parlar de la síndrome de la impostora i posem el focus en el qual podríem anomenar “Campana de Vidre”: estructures que asfixien les ambicions de les dones.