Però, llegiran aquest article?

Per primera vegada, aquest any no vaig ni assistir, ni participar, ni dirigir cap acte per al 8 de març. Quan em vaig despertar dilluns passat, el meu únic pensament era: "Només vull viure en un món on no calgui un Dia Internacional de la Dona: un món on les persones siguin persones i les noies estiguin lliures de perill".

Això no vol dir que hagi renunciat, ni vull oblidar-me del 8 de març. Al contrari, aquest any em sentia orgullosa de veure la feina de diverses organitzacions. Vaig estar encantada de llegir els articles i veure els actes, i al mateix temps em sentia alleujada per no batre jo mateixa els tambors de batalla.

Després, vaig rebre una petició del diari per escriure un article d’opinió per al Dia Internacional de la Dona. Se’m demanava que parlés sobre una d’aquestes dues opcions:

1. Un referent important que ha marcat la teva vida, explica el per què i reflexiona sobre el feminisme i la igualtat.
2. Una situació o un moment que hagis viscut una discriminació de gènere, com l’has afrontat / què n’has après i reflexionar sobre el feminisme i la igualtat.

El meu primer pensament va ser: “No tinc temps entre la feina i els nens per escriure res”. Però després vaig tornar a mirar les instruccions. “Un referent important de la meva vida?” Podria escriure sobre la meva mare, seria fàcil, vaig pensar. Llavors una veu al cap em va preguntar: “Però qui llegirà aquest article, a més d'ella?”

La veu tenia raó, així que vaig passar a la segona opció, “Una situació o moment de discriminació de gènere?” Immediatament vaig pensar: només un? Podria omplir un llibre d’exemples. A més a més, la discriminació és només una part de la desigualtat. Caldria incloure els assetjaments, els insults i les pors que ens trobem al llarg de la vida només per ser dones.

"La discriminació és només una part de la desigualtat. Caldria incloure els assetjaments, els insults i les pors que ens trobem al llarg de la vida només per ser dones"

“Això!”, vaig pensar, aquest és el meu article. Escriuré alguna cosa crua i real: les experiències que jo i les meves amigues hem conservat a les fosques, però que s’haurien de llegir perquè la discriminació, la desigualtat i el “MeToo” són la història de totes nosaltres, no només d’algunes. La meva ment va començar a recollir detalls de les situacions enterrades per escriure l’article.

Llavors la veu del meu cap va tornar a preguntar: “Però qui llegirà aquest article?” Sé per experiència que les dones coneixem aquestes històries i no sempre ens agrada reviure-les. I els homes, quan veuen el títol es salten l’article totalment, perquè és una “cosa de dones”.

Vaig tornar al meu primer pensament: "No tinc temps per això". Però em vaig sentir malament, perquè en Víctor Costa és un senyor fantàstic i VIA Empresa sempre ha donat suport a les dones i a la igualtat per tots. Així que, al cotxe de camí a l’oficina, li dic al meu marit: “VIA Empresa vol que escrigui alguna cosa per al Dia Internacional de la Dona” i em respon directament: “Ha de ser positiu”.

Sabia que ho diria això. Ho sabia perquè això és el que la societat vol de nosaltres. Vol que siguem positives, que mirem cap a un altre costat, que no fem una escena, que ens guardem els nostres secrets, que ens mosseguem la llengua fins que sagni, que perdonem, que oblidem, que continuem amb les nostres vides sense alterar l’statu quo, que siguem "dones" però no "feministes," almenys no en espais públics.

"Pel que fa a la discriminació, la desigualtat o la violència a les quals, com a dones, ens hem enfrontat o continuem enfrontant-nos-hi, si explico un altre exemple, tampoc canviarà res"

Aleshores explico al meu marit coses que no li havia explicat mai: secrets que em van passar de petita i adolescent. Coses que havia de fer quan era jove per evitar el perill o simplement per ser escoltada. Li vaig explicar secrets de les meves amigues: coses que la gent vol pensar que només passen a les pel·lícules o a llocs foscos i llunyans, però no aquí i no a algú que coneixes.

El meu marit no va dir res i els meus ulls es van omplir de llàgrimes, no per ser una víctima, sinó pel pes de tot plegat.  Després em diu que escrigui l’article. "Però qui el llegirà?" pregunto. Ell va pensar un moment i va dir: “Potser pares de noies? Potser hauries d’escriure per a ells?”

Però ell i jo sabem que, fins i tot si aquests pares donen un cop d’ull a un article així, voldran creure que aquests casos són les excepcions i no la regla. Aquests pares voldran creure que la societat ha millorat, que hi ha igualtat per les dones, que les seves filles seran lliures de fer tot el que vulguin a la vida i amb seguretat. Voldran creure que no hi ha sostres de vidre, ni discriminacions ni assetjament sexual, ni abús ni amenaces de violència. No voldran imaginar-se res de semblant per les seves princeses, de manera que creuran que no cal un Dia Internacional de la Dona, ni llegir el meu article.

"Són els pares de les nenes i dels nens els que han de treballar al costat de nosaltres, dones, per fer un món on les persones siguin persones, les noies estiguin lliures de perill i no calgui un Dia Internacional de la Dona"

Em vaig eixugar les llàgrimes i després el meu marit i jo vam entrar a l'oficina. Li vaig enviar un mail a en Víctor dient-li que escriuria alguna cosa. I aquí està. No vaig seguir les seves instruccions. Hi ha un munt d’articles que celebren el treball inspirador de dones que ens han precedit o que són entre nosaltres. Si n’escric un altre, no canviarà res. Pel que fa a la discriminació, la desigualtat o la violència a les quals, com a dones, ens hem enfrontat o continuem enfrontant-nos-hi, si explico un altre exemple, tampoc canviarà res.

Què podria causar un canvi? Si els pares de tot el món s’adonessin que la societat que volen creure que existeix per a les seves filles realment no existeix. Per fer un canvi, aquests pares han de llegir les històries, entendre la veritat. Perquè són els pares de les nenes i dels nens els que han de treballar al costat de nosaltres, dones, per fer un món on les persones siguin persones, les noies estiguin lliures de perill i no calgui un Dia Internacional de la Dona.

Ells marcaran la diferència. Però, llegiran aquest article?