Els superpoders de llengües

Dimarts va ser un gran dia pel català. Que una llengua arribi a més persones, sigui en el format que sigui i en l’àmbit que sigui és una bona notícia. I com que això val també per l’èuscar, el gallec, l’asturià, l’aragonès, el bretó, el sami i el dakota, dimarts va ser un gran dia per les llengües en general.

El travat discurs del ministre d’Afers Exteriors espanyol explicant al món des de Brusel·les que el català no és una llengua minoritària i que és més parlada que molts idiomes oficials de la UE anava en aquesta línia. Un discurs inaudit, especialment venint d’un parlant d’una llengua majoritària, que em va provocar certa dissonància cognitiva. Paradoxalment, les declaracions en català del ministre d’afers europeus finès, parlant d’una llengua amb menys parlants que el català, no me’n va produir tanta.

Els parlants de llengües majoritàries argumenten sovint que la funció única de la llengua és comunicar-nos. Si les llengües només servissin per això, ja fa anys que a Europa hauríem adoptat l’Esperanto, una llengua de laboratori basada en el vocabulari, la semàntica i la sintaxi de les llengües indo-europees.

Els llenguatges naturals, els que parlem les persones, no són els mecanismes més eficients per a la comunicació. Entre altres ineficiències contenen paraules polisèmiques, figures retòriques, canvien amb el context cultural i temporal i són redundants. Això és el que ens ha donat l’evolució per selecció natural. I són precisament totes aquestes ineficiències que els fa interessants.

I podríem anar més enllà encara. Des dels anys 40 del segle passat que sabem crear llenguatges que són per definició independents del context, que són eficients i que no contenen cap mena de redundància: els llenguatges de programació. Molt bons per comunicar-nos amb les màquines però massa rígids per a la comunicació humana.

És l’enèsima demostració que les llengües no són només instruments i que saber-ne dóna superpoders

Però no, una llengua és molt més que una tecnologia de la comunicació. Ho va expressar molt bé Mercè quan va dir que “la llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions”. Ho sabem bé els parlants de català dels quatre estats on es parla, i sobretot ho saben encara millor els dirigents d’aquests mateixos estats. És per això que fins dimarts no es va poder parlar en llengües diferents del castellà al congrés espanyol sense que et tallessin el micròfon, i és per això que la nostra llengua no gaudeix de cap reconeixement oficial ni a França ni a Itàlia. Això contrasta amb estats plurilingües de més llarga tradició democràtica i menys centralistes com són Canadà i Suïssa.

Ja fa anys, camí cap a Davos, a l’aeroport de Zurich un cartell de l’aerolínia Swiss donava la benvinguda als passatgers. Hi deia: “Un país, quatre idiomes”. Entre els quatre hi ha el romanx parlat a les valls dels grisons per 60.000 persones, un 0,5% de la població suïssa. Recordo que vaig tuitar la foto dient que això seria impossible a Espanya. També recordo com cada any un president suís diferent fa el discurs de benvinguda a Davos, amb el seu idioma. Resulta que la presidència de la Confederació Helvètica és anual i l’ocupa un dels membres del Consell Federal que elegeix el Parlament, Parlament que “ha de garantir que les diferents regions i comunitats lingüístiques de Suïssa hi estiguin representades de manera justa”.

Anys abans, per feina, havia tingut l’ocasió de passar una temporada a Toronto i vaig poder visitar Quebec. M’interessava molt sentir el francès que s’hi parla i veure la convivència i els punts de fricció entre les dues llengües oficials. El francès, tot i que només és parlat a la província de Quebec, és oficial a tot Canadà: en l’anglòfona i americanitzada Toronto pots dirigir-te en francès a qualsevol oficina federal. Els edificis públics i universitats estan retolats en anglès i francès. A Quebec, en canvi, tot està retolat en francès tret dels edificis federals que també estan retolats en anglès.

El francès, tot i que només és parlat a la província de Quebec, és oficial a tot Canadà: en l’anglòfona i americanitzada Toronto pots dirigir-te en francès a qualsevol oficina federal

També recordo que amb una colla d’amics vam anar a fer bungee jumping —saut à l’elastique en francès— en un lloc a Quebec tocant de l’anglòfona capital Ottawa. Quan els nois que anaven darrere nostre es van dirigir al qui portava el negoci en anglès, el també jove de darrere el taulell els va respondre amb un lacònic “desolé, en français”. Els clients van respondre inicialment en anglés, que “sorry” que “we don’t speak french”. “Desolé, français” va ser la resposta. Com que les ganes de saltar eren més grans que l’orgull de Commonwealth els anglòfons van acabar xampurrejant francès, fet que va acabar en transacció per a goig de tothom.

Aquest només són dos exemples personals i subjectius que demostren que les llengües no són mers instruments per a la comunicació, que són, com va dir Rodoreda, l’ànima d’un país. La darrera demostració la vam poder veure dimarts passat al Congrés espanyol quan els feixistes van abandonar l’hemicicle en sentir parlar gallec. És l’enèsima demostració que les llengües no són només instruments i que saber-ne dóna superpoders. Fem-los servir.