Politòloga i filòsofa

Suspendre i aprovar

08 de Febrer de 2025
Arianda Romans | VIA Empresa

Feia molt que no seia en una sala d’estar. A casa, mai tenim un moment en què realment descansem plegades sense que el televisor estigui encès. Normalment, cadascú descansa a la seva habitació, cosa que ja ens està bé a totes, però trobo a faltar el fet de no fer res i aprofitar una breu estona per posar-nos al dia del que passa sense estar buscant les claus, fent de pressa el dinar o preparant alguna cosa a mitges mentre parlem per sobre de la pantalla. La Kathy és mestra d’escola i està retallant uns dibuixos per preparar una activitat per a demà. Me la miro i penso que deu ser bonic estar envoltada de criatures tot el dia, però també veritablement esgotador. Agafa les tisores cansada, però enganxa totes les creacions dels seus petits artistes amb cura.

 

—Com avalueu els alumnes, vosaltres? Ho feu amb números o amb frases?

Fa dies que a casa es debat de quina manera hauríem de valorar la feina de la mainada. Algunes persones són del parer que els nombres són objectius i clars, i d’altres pensen que una valoració amb paraules és molt millor. Necessita millorar, progressa adequadament, cal reforçar això o allò… Per a algunes persones, aquestes valoracions són molt més amables, i per a d’altres és una manera de consentir l’alumnat amb ximpleries, sense preparar-los per a la vida real, que no té cap compassió. La Kathy em respon que ells tenen un sistema mixt, on valoren el progrés dels alumnes de manera personalitzada, però també amb notes de cara als informes oficials del govern.

 

Li somric i procuro recordar com ho fèiem nosaltres, a l’escola, i de quina manera rebíem les notes que ens posaven en les diferents assignatures. Recordo una noia d’uns cursos més grans preguntant-li a una altra:

"Algunes persones són del parer que els nombres són objectius i clars, i d’altres pensen que una valoració amb paraules és molt millor"

—Què vol dir necessita millorar?

I l’altra li va respondre, sense gaire tacte:

—És una manera maca de dir que has suspès, tonta!

En aquell moment vaig entendre que les coses es poden camuflar, però costen de canviar. La Kathy segueix enganxant dibuixos i parlem dels diferents sistemes educatius del món. En aquell moment, recordo les meves converses amb el pijo anglès sobre la perfecció.

Perfection is a virus, Argri (La perfecció és un virus, Argri) —em deia mentre menjàvem en un restaurant italià que havia escollit el meu company de pis.

Durant tota la nostra vida ens hem centrat a superar la barrera del cinc i acostar-nos al deu tant com sigui possible. Tanmateix, el que no vam entendre prou durant la nostra infància era que no hi havia cap recompensa per ser perfectes. Ningú ens donaria un premi un cop superats tots els escalons educatius, i la felicitat no anava directament correlacionada amb com podíem arribar de perfectes a ser dins d’un sistema cruel.

El virus de la perfecció ha fet mal a moltes amigues meves, jo inclosa: des de la recerca d’un cos perfecte fins a les pressions innecessàries que ens autoimposàvem, pensant que si assolíem una certa semblança a l’ideal aconseguiríem treure’ns de sobre aquella estranya sensació al pit que ens ofegava cada vegada que ens fèiem preguntes sobre la nostra vida.

"La vida no és un rang de l’u al deu, sinó més aviat un examen que superes o no superes"

Deu anys després de fer-ne divuit, he entès que la nota entre el cinc i el deu no té cap mena d’importància: la vida no és un rang de l’u al deu, sinó més aviat un examen que superes o no superes. El com ja és cosa teva, i no té gaire importància per a ningú més enllà de tu mateixa. Malgrat el meu odi per les dicotomies, crec que és així. Un dia serem un vuit, en una altra cosa un nou, i amb algunes amb un sis estarem més que felices. En lloc de pensar tota l’estona a arribar a la cúspide de la muntanya on suposadament resideix l’excel·lència, per què no escollim què volem fer i on volem centrar les nostres ganes d’aprendre, les nostres prioritats i sentiments més profunds, en lloc de procurar brillar en la quantitat justa que toca per assolir uns resultats brillants que no ens portaran enlloc?

Quan a l’escola t’enganxen una estrella brillant al front, no només creus que has fet bé la tasca, sinó que ets una persona digna d’elogi. Tanmateix, a la vida adulta ningú et premia amb una estrella: la idea d’èxit te l’has de construir tu mateixa. Per això, tant quan parlem amb les criatures com amb nosaltres mateixes (adultes en miniatura), fora bo entendre l’èxit com una conseqüència natural de fer les coses ben fetes, i no pas com un objectiu a perseguir en si mateix. Potser aleshores la perfecció deixarà de ser un virus i esdevindrà, tan sols, una de les opcions possibles.