També ens subvencionen la guerra

Actualment, està de moda dir que Espanya va bé. Que creix per sobre de la mitjana europea i molt per sobre que d’altres països. La premsa espanyola sempre s’ha caracteritzat per llepar el poder d’una manera molt específica: “No us queixeu que no anem tan malament. A fora també van magres!”. La caricatura d’aquesta manera de fer propaganda del poder va ser la famosa manifestació de la Plaza de Oriente quan el món democràtic va declarar el boicot al règim de Franco: “¡Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!”.

Continuo insistint en un fet que els economistes obvien. Durant el període 2023-2025 Espanya haurà rebut uns 84.000 milions a fons perdut (subvenció directa) del programa Next Generation EU. I això vol dir un 2% del PIB anual. Anar pel món dient que creixes més que la majoria dels països que t’han donat aquests diners és tenir una barra sense límits. I tenir unes galtes enormes si, a sobre, arran dels aiguats del País Valencià i el ridícul dels governants, t’atreveixes a demanar més ajuts a Europa al·ludint que ara necessitem solidaritat com a compensació a la solidaritat que demostra Espanya ajudant al creixement econòmic d’Europa -jo això li he sentit dir a Pedro Sánchez a la ràdio-. Aquesta falta de vergonya, senyors meus, és posar en risc Europa. Fer que els que ajuden de debò se n’afartin.

"Anar pel món dient que creixes més que la majoria dels països que t’han donat aquests diners és tenir una barra sense límits"

Ja he intentat demostrar en articles anteriors la dificultat d’Espanya de viure amb els recursos que genera. Vull dir que Espanya, periòdicament, necessita empentes econòmiques per superar el pou econòmic en què, també periòdicament, es va posant. Les raons són evidents: la nostra productivitat és lamentable i no generem prou recursos per mantenir el ritme de vida que portem.

Un dels estils de vida que gastem consisteix a mostrar-nos solidaris en determinats àmbits. Tot practicant una de les característiques més hispanes: la xerrameca. En la majoria dels casos es tracta d’almoines, que també és un dels atribuïts de la hispanitat agrària del cortijo. Però, resulta que en voler formar part dels avançats, de cop i volta, surten imprevistos. És com aquell que vol formar part de l’alta societat i un dia el conviden a una festa on s’ha d’anar d’etiqueta i l’invitat no té jaqué. Els parlo de la guerra d’Ucraïna. I de l’OTAN. Resulta que arran d’una reunió que va tenir lloc l’any 2021 es van posar les cartes sobre la taula. Els estats membres de l’OTAN havien de contribuir en el pressupost amb el 2% del seu PIB si se'n volia ser membre de dret. Fins llavors s’havia anat dissimulant i només els països líders hi posaven diners. L’acord va ser que els estats arribarien a aquest muntant en tres anys del 2024 al 2026. S’ha anat avançant, però a Espanya encara li falta molt per recórrer. Si agafen la llista de països membres de l’OTAN i la classifiquen per la seva contribució al pressupost segons el PIB, observaran que Espanya és la penúltima (davant de Luxemburg) amb l'1,07% del PIB. El primer país és Grècia (amb el 3,87%) seguit dels Estats Units (amb el 3,45%). França està en l'1,88%, Itàlia en l'1,59% i Alemanya en l'1,49%. Tot ho poden trobar aquí. 

Havent guanyat DonaldTrump les eleccions com a president, segur que voldrà fer complir les obligacions econòmiques dels membres de l’OTAN. O sigui que les alegries espanyoles s’aniran acabant. A veure quina ens n'empesquem perquè ens ajudin. Però vist el tema com està, abans del 2027 haurem de buscar un 1% del nostre PIB que falta (15.800 milions per any). Algú es pensava que la solidaritat en temps de guerra es mesura en altra cosa que diners?