Tant costa d’entendre la fórmula del tortell?

Comença a sovintejar l’opinió que aquesta propaganda de “España va bien” és això: propaganda. És clar que, a cop de repetir-ho per part de la premsa del règim -que és gairebé tota- la cosa acaba afectant i apareixen algunes notícies de la premsa estrangera en aquest sentit. Ja vaig recomanar prendre’s amb prudència el reportatge que The Economist havia dedicat al tema. No oblidem que aquesta és una revista bastant seriosa, però que quan fa prediccions, com totes les prediccions econòmiques es fan arreu del món, l’acostuma a errar. Els mata l’eufòria financera que denunciava Galbraith. La “España va bien” mai ha existit, perquè sempre ens deixem la cua de la frase que tocaria posar al darrere: “porque nos han invitado”.

També comencen a sovintejar les alertes de determinats economistes alertant que el creixement del PIB per si sol no vol dir res. Què creixem per sobre del 3%? L'Índia creix el doble. I aquí és on no entenc res. Encara hi ha economistes d’un cert renom que defensen el creixement del PIB com a única mesura, sense tenir en compte el PIB per càpita. I jo em pregunto: és que els efectes que denuncia l’informe PISA ja tenen lloc i a la facultat d’Econòmiques no ensenyen matemàtiques? O és que aquests economistes estan tocats per la subjectivitat política?

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig - Catalunya Sense Límits ens avisa que més avall no podem arribar    

 

 

El tema de les matemàtiques em sembla evident.

• PIB per càpita any X=PIB any X/ Població any X
• PIB per càpita any (X+20)=PIB any (X+20)/Població any (X+20)

Si el PIB per càpita any (X+20) és més petit que el PIB per càpita any X és que anem malament. Dit de manera directa i plana: com que la població ha crescut percentualment més que el PIB, toquem a menys diners per cap.

"Com que la població ha crescut percentualment més que el PIB, toquem a menys diners per cap"

I d’aquí se’n deriven moltes coses, cap bona. La principal -pels amoïnats per la bona governança i per la democràcia social de dret- és que es paguen menys impostos per persona i, en conseqüència, no es poden finançar els serveis bàsics del país. A veure, algú es pensa que amb un salari (declarat) de 1.200 euros el contribuent es paga els serveis mèdics de tota la família i l’ensenyament dels fills? La màgia no existeix.

Com que, potser, la fórmula, per als que han governat els darrers vint anys a Catalunya, resulta espessa, els posaré el símil del tortell. Imaginin que vostès a casa són sis persones i els diumenges compren a la pastisseria -recordin que tenim les millors pastisseries del món- un tortell de sis porcions. Però aquest diumenge tenen convidats i seran dotze, a casa. I vostès van i compren un tortell de deu. Oi que tocaran a menys per cap? Només un polític com els nostres diria als convidats: “si, veniu, veniu, i no us amoïneu que compraré un tortell més gran”. Doncs això és el que passa.

Com que, darrerament, els mitjans de comunicació es dediquen a parlar de coses de menjar en lloc d’informar del que passa el món, potser així, amb l’exemple del tortell, s’acaba entenent el que vull dir.