La tecnologia ho podrà fer tot. Organitzem-nos.

Desenganyem-nos. La tecnologia ho podrà fer tot. Podrà fer diagnòstics mèdics, dissenyar itineraris formatius, calcular rutes pel repartiment òptim de mercaderies, escriure contes i novel·les, fer prediccions climatològiques, prendre decisions d’inversió borsària, esculpir escultures, analitzar l’evolució dels cultius, compondre música, dissenyar mobles i pintar quadres. I no té perquè ser dolent, apocalíptic ni catastròfic. Tampoc té perquè ser inhumà, insensible o fred. Senzillament serà en molts casos una bona solució, una manera eficient i raonable de fer.

Reconeguem-ho. El que de veritat ens preocupa no és què pot arribar a fer la tecnologia, sinó a què ens dedicarem nosaltres. Cada cop que descobrim una nova cosa que les màquines poden fer bé, el que de veritat pensem al nostre interior és que a nosaltres ens queda una opció menys. Necessitem la feina per viure, i si les màquines fan les nostres feines no està gens clar de què viurem. El nostre model de societat es basa en les relacions econòmiques. Per accedir a l’habitatge, el menjar, el lleure, l’educació o la salut necessitem recursos econòmics, i en general els diners no els regalen sinó que ens els donen a canvi de fer alguna cosa. Si ens quedem sense feina ens quedem sense una manera clara de guanyar diners. El problema no és que les màquines sàpiguen fer coses, sinó que nosaltres necessitem fer alguna cosa si volem cobrar, si volem viure.

El problema no és que les màquines sàpiguen fer coses, sinó que nosaltres necessitem fer alguna cosa si volem cobrar, si volem viure

Entenem- ho. La societat industrial tenia un sistema de repartiment de la riquesa que amb la societat digital està deixant de funcionar. Al llarg dels darrers tres-cents anys hem anat construint això que ara anomenem Societat del Benestar, que bàsicament consisteix en que qui guanya diners en dona una part al pot comú, per mirar d’ajudar qui ho necessiti i dotar-nos d’infraestructures i serveis públics. Clarament l’anterior societat medieval funcionava d’una altra manera. La societat industrial ha anat trobant una manera de fer que bàsicament consisteix en redistribuir la riquesa al territori mitjançant sous i impostos. Una part dels diners torna a la població en forma de sous, i una altra part va al pot comú en forma d’impostos. El problema és que ja es veu que això deixa de funcionar amb la societat digital: les plataformes digitals globals gairebé no tenen treballadors a casa nostra i per tant aquí no paguen gaires sous, i gràcies a la lamentable arquitectura fiscal d’Europa, tenen maneres legals per no tributar gaires impostos aquí.

Denunciem-ho. El problema que tenim no és que les màquines facin més o menys coses, sinó que estem repartint malament la riquesa que les màquines poden generar. Els beneficis que s’obtenen amb la digitalització massiva no estan tornant a la societat, sinó que s’acumulen en mans privades. Bill Gates, Marck Zuckerberg o Jeff Bezos ja han reconegut que han guanyat tants diners que fins i tot són masses i han fet declaracions públiques anunciant que pensen donar-ho gairebé tot a causes que ells consideren nobles. No pot ser. No són ells els qui han de decidir com volem repartir la riquesa. Cal trobar un nou sistema, perquè no pot ser que puguin guanyar diners a Catalunya, pagar els impostos a Irlanda i després mirar d’arreglar-ho fent donacions a onegés nordamericanes.

Atrevim-nos. Fa temps que es parla de la Renda Bàsica Universal i segur que molta gent ho considera una idea absurda. Però podria ser un fil que ens hauríem d’atrevir a estirar. Si les màquines assumeixen bona part de l’activitat i generen riquesa, potser el nostre treball deixarà de ser un mecanisme tant central com ara pel repartiment social de la riquesa. Caldrà trobar nous mecanismes, que siguin justos, equitatius, dignes. No serà senzill. Ens haurem d’atrevir a pensar coses diferents.

El problema que tenim no és que les màquines facin més o menys coses, sinó que estem repartint malament la riquesa que les màquines poden generar

Organitzem-nos. El nostre problema no és que les màquines facin cada cop més coses, sinó que estem tolerant la implantació econòmica d’un model social que enlloc de futurista sembla medieval: tot per l’amo, i ell ja farà i decidirà. Un sistema que a més a més d’injust és desigual, perquè només el permetem als actors globals però no als locals. Les multinacionals poden dissenyar maneres per acabar tributant qui sap on, però els d’aquí que tenen botigues de fruita, supermercats, empreses de transport, sales de concerts, tallers de fusteria o perruqueries, aquests no, aquests han de contribuir i tributar amb el mètode antic. Necessitem ordenar el sistema tributari, necessitem un nou marc legal, i vist com van les coses ens haurem de posar seriosos. Seriosos i exigents.

La psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross és famosa per la seva definició de les cinc fases per les que necessitem passar quan patim un dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Negar que una màquina pugui conduir un camió o fer un diagnòstic mèdic. Enfadar-se si detectem que estem gestionats o atesos per un algorisme. Negociar quines coses ha de fer sí o sí un humà. Deprimir-se en veure que efectivament una màquina podria fer la nostra feina, i fins i tot fer-la millor. Negociar com ho farem. Només un detall: no és amb les màquines amb qui hem de negociar, sinó amb els que es beneficien d’elles. El nostre problema no són les màquines, sinó que uns pocs estan acumulant massa d’una manera socialment injusta. Organitzem-nos.