Experta en vendes

Tomàquets madurs, felicitat i feina!

26 de Març de 2025

Llegint a VIA Empresa que el dia 20 de març se celebrava el Dia Internacional de la Felicitat, se m’acudeixen algunes reflexions al voltant d’aquest feliç dia!

Els meus avis eren pagesos. Per a ells, la felicitat no era un objectiu, sinó una conseqüència: que no caigués una pedregada fora de temps, una gelada quan no tocava, i que poguessin collir els tomàquets madurs i anar a vendre’ls (la meva àvia) al mercat cada matinada. Els meus pares tenien una granja, la seva felicitat era que els animals mengessin bé, creixessin sans i no hi hagués cap epidèmia o un nou tràmit burocràtic.

Cap d’ells va fer mai vacances. A casa tampoc no hi havia massa diferència entre un dimecres i un diumenge, els animals volien menjar cada dia. Però quan les coses anaven bé, no els sentia mai queixar-se. I no perquè fossin workaholics (ni s’havia inventat la paraula!), sinó perquè sentien i estimaven el que feien i el que aconseguien. No es plantejaven ser feliços, però diria que ho eren mentre treballaven de sol a sol.

Durant anys, la feina ha format part de la identitat de les persones. Però en les últimes dècades, tinc la sensació que hem anat separant treball i felicitat com si fossin conceptes incompatibles. Com si la felicitat comencés en sortir de la feina i acabés en entrar-hi. La popularització de l’antiwork moviment i de les narratives soft life han consolidat la idea que el treball és una càrrega de la qual hem de fugir més que un espai de realització.

Ahir, passava pel carrer de la Diputació de Barcelona i unes persones en vaga repartien uns papers, impresos per ambdues cares, amb el recull de totes les seves reivindicacions laborals, tretze en total, les que exigien per deixar la vaga i tornar a la feina. “Per l’empresa els treballadors som inclús menys que simples objectes” recollia el paper. Molta infelicitat en el treball!

És cert que algunes feines poden ser tòxiques, mal pagades o desmotivadores. Però la realitat és que moltes altres no ho són. I crec que el problema no és tant la feina com la nostra manera de relacionar-nos amb ella. Ens hem acostumat a veure-la només com un mitjà per pagar factures, avui es porta parlar de la feina en negatiu i amb menyspreu, en lloc d’una opció per aprendre, evolucionar i fins i tot gaudir.

"Crec que el problema no és tant la feina com la nostra manera de relacionar-nos amb ella"

Fa uns dies participava en un acte relacional, i, conversant amb persones més o menys conegudes, una d’elles (però tota la resta que s’hi van afegir!) ens deia que el seu somni era no haver d’anar a treballar mai més. Quan jo vaig dir que a mi sí que m’agradava anar a treballar, van riure, fins que es van adonar que no ho deia de broma i llavors em van mirar com a una alienígena. Avui no està ben vist dir que t’agrada treballar!

En el meu món, el de les vendes, aquesta dissociació entre felicitat i feina hauria de ser simplement impensable. Com pots entusiasmar un client, si tu no estàs entusiasmat? Si a tu et fa infeliç estar allà, com pots empatitzar amb qui et parla? Vendre és crear relacions, entendre necessitats, trobar solucions. I jo no em crec que això es pugui fer sense una implicació i un compromís sentit. Un comercial infeliç, no ven.

Podem estimar la nostra feina? Jo no ho puc concebre de cap altra manera, i més si ens passem bona part de la vida treballant. Potser el problema no és la feina, sinó el relat que ens expliquem sobre ella. Potser el que cal no és buscar la felicitat fora de la feina, sinó buscar-la a dins com feien els meus avis amb els seus tomàquets i els meus pares amb els seus animals. Qui no voldria guanyar hores de felicitat a la vida?

Quan faig cursos d’atenció al client i els dic a les persones que han de somriure molt més, que somriure genera endorfines i connecta amb els clients, a vegades em trobo respostes com ara “no ens paguen per somriure ni per ser feliços”, i és cert, però de veritat prefereixes estar amargat que apreciar la teva feina i ser feliç”?

Com deia Viktor Frankl a L’home a la recerca de sentit, “a una persona se li pot prendre tot excepte una cosa, l’última de les llibertats humanes: triar l’actitud amb la qual afronta determinades circumstàncies”.

"Com pots entusiasmar un client, si tu no estàs entusiasmat? Si a tu et fa infeliç estar allà, com pots empatitzar amb qui et parla?"

I jo ho veig cada dia, la mateixa feina, les mateixes circumstàncies i persones que adopten diferents actituds. Les que valoren les coses positives (sempre n’hi ha) somriuen molt més i són molt més felices que les que s’enroquen només en les coses negatives (que també sempre n’hi ha!).

En la mesura del possible, triem ser feliços també a la feina!