Un senyor de Barcelona

Quan en Miquel Valls va substituir Antoni Negre al capdavant de la Cambra de Comerç de Barcelona – juny de 2002- feia dos anys que s’havia refundat la Fira, a Espanya governava José María Aznar, a Catalunya encara manava Jordi Pujol, ETA seguia activa i el Barça havia quedat quart a la Lliga a 11 punts del València, que va quedar primer. Aquell mateix mes de juny, UGT i Comissions Obreres convocaven una vaga general. Un panorama complex, sens dubte.

"Quan en Miquel Valls va substituir Antoni Negre al capdavant de la Cambra – juny de 2002- feia dos anys que s’havia refundat la Fira, a Espanya governava Aznar, a Catalunya encara manava Pujol, ETA seguia activa i el Barça havia quedat quart a la Lliga"

Valls, però, heretava una Cambra renovada, que havia aconseguit recuperar i rehabilitar l’edifici històric de la Casa Llotja, retardar la desaparició de la quota cameral i pactar finalment l’ampliació d'una Fira de Barcelona en hores baixes, al llavors anomenat Polígon Pedrosa de l’Hospitalet. Una ubicació que tenia el suport de l’Ajuntament de Barcelona però no pas el de la totpoderosa Generalitat de Catalunya d’en Jordi Pujol.

Quan Valls va accedir al seu càrrec, el país vivia la controvèrsia gegantina entre el president Jordi Pujol i l’alcalde Pasqual Maragall (dos gegants de la política) però també patia una gran pressió econòmica de “Madrid”. Dos mesos abans, IFEMA havia duplicat la seva superfície d’exposicions fins a arribar als 150.000 metres quadrats, mitjançant la construcció de dos pavellons nous, a més d’un centre de convencions de 10.000 metres quadrats.

La Cambra té una gran influència a Fira de Barcelona, però llavors era decisiva, igual que ho és a Turisme de Barcelona, i al Port i l’Aeroport de Barcelona, que juntament amb el Consorci de la Zona Franca, són columnes fonamentals de l’economia catalana. Perdre o minimitzar la Fira hauria estat una catàstrofe per a Barcelona de la que potser encara no en som prou conscients.

En aquest context, Valls no ho tenia fàcil. La Cambra no és una patronal, és una institució privada de dret públic que ha de vetllar pels interessos econòmics generals del seu territori, mantenint la seva independència respecte als poders polítics. La Cambra és, o hauria de ser, una mena de parlament de l’empresariat on cada vot val igual que qualsevol altre i on teòricament no hi ha grups organitzats en diferents disciplines de vot.

A la Cambra cal convèncer 60 voluntats diverses per damunt d’interessos de part, tot i que no tots els escons van a votació del cens electoral: dels 60 escons, n’hi ha 6 designats a proposta de les patronals i altres 14 que corresponen a empreses “de major aportació econòmica”, que vol dir que n’hi ha 14 que aporten 75.000 euros a l’any per ajudar a finançar la institució... i disposar d’un escó al “parlament” sense haver d’anar a eleccions.

"La Cambra no és una patronal, és una institució privada de dret públic que ha de vetllar pels interessos econòmics generals del seu territori, mantenint la seva independència respecte als poders polítics"

Un cop constituïts, són aquests 60 qui elegeixen President, Vicepresident, Secretari, Tresorer i Vocals. Aquesta composició és conseqüència, entre altres, de la decisió presa pel govern central, l’any 2010, de suprimir l'obligatorietat de pagar l’anomenada “quota cameral”, que va privar de cop i volta a les Cambres d’un 60% aproximat dels seus recursos.

Governar un “parlament” d’aquestes característiques no és fàcil. Calen grans dosis de paciència, esperit conciliador i afany de superació de tota mena de dificultats. I en Valls les tenia. I per això se’n va sortir, i va poder deixar una càmera sanejada econòmicament, internacionalitzada i capaç d’aportar projecte al teixit econòmic català.

La recent campanya electoral per substituir Valls al cap de 17 anys de mandat, demostra que la institució, malgrat els seus detractors, està viva i és valorada per l’empresariat de casa nostra. Empresaris i executius tan rellevants com Ramon Masià, Enric Crous, Carles Tusquets o Joan Canadell, no haurien competit tan enèrgicament per una institució sense valor institucional i econòmic.

"Governar un “parlament” d’aquestes característiques no és fàcil. Calen grans dosis de paciència, esperit conciliador i afany de superació de tota mena de dificultats. I en Valls les tenia. I per això se’n va sortir"

I això és mèrit de molta gent, equip directiu, departament de comerç internacional, servei d’estudis, etc., com és natural. Però, sobretot és mèrit del president Valls, i si m’ho permeteu, de l’anterior president Negre, que va posar la primera pedra d’una institució renovada i útil a l’hora de redistribuir recursos a tot el teixit empresarial.

Gràcies, senyor Valls.