La toxicitat del municipalisme català i el Camp de Tarragona

En l’article de fa unes setmanes Barcelona mai serà un hub aeroportuari ni ens cal, recordava que un dels passatemps més habituals de la premsa catalana és la d’estimular debats estèrils i recurrents. Esmentava el tema de l’aeroport -del famós hub, el de la pista endimoniada, etc.-, el Corredor Mediterrani, peatges, turisme de qualitat, etc. Me’n vaig deixar un, d’exemple: el baix nivell d’execució real de les obres pressupostades. Aquest és un tema que es repeteix cada any i que posa en evidència, com vaig dir, el pitjor de la nostra característica mediterrània: xerra per xerrar sense treure’n conseqüències. Sense altre objectiu que parlotejar i passar l’estona de manera banal i sense sentit -per això som líders europeus, en solitari, en tertúlies radiofòniques-. 

Massa sovint es tracta de no trepitjar ulls de poll -costum, també, altament mediterrani- perquè, ja se sap, hom topa amb aquell que es critica en un dels múltiples casaments que tenen lloc els caps de setmana. Tot això ho dic perquè seria relativament fàcil analitzar les obres públiques que tenen lloc a Catalunya -poques, escassíssimes, des de fa més de vint anys- i determinar a què són deguts els incompliments. Però no es fa. 

Una de les vegades d’aquesta aparició recurrent, vaig interpel·lar un conegut economista i li vaig preguntar: “És possible que la majoria d’aquests retards en l’execució d’obra pública siguin responsabilitat dels municipis i la seva maleïda ineficàcia?”. “Per aquí van els trets” em contestà l’amic economista. Perquè, és clar, després de llegir que els senyors de Bonpreu triguen anys a obtenir una llicència municipal de construcció i obertura de locals -i, a voltes, no se’n surten-, no és estrany que aquests incompliments d’obra executada siguin un més dels èxits dels nostres municipis. 

En algun lloc vaig suggerir que si aquest problema -recurrent, ja dic- es pretengués solucionar -donada la seva enorme importància per al país- el més raonat seria que la Generalitat crees un organisme ad hoc per controlar que les inversions es duguessin a terme com toca. Però, és clar: i si els retards venen provocats per la incompetència que caracteritza els nostres governs i, encara més, pels municipis dels quals es nodreix la classe política catalana, que explica l’enorme insolvència dels que governen? Vet aquí les raons per no voler descobrir l’origen del problema: qui més qui menys ha estat protagonista d’una obstrucció qualsevol a les realitzacions d’obra del país. Quin dels nostres governants no ha estat reietó d’un organisme municipal sense altre objectiu que promocionar-se dins del partit? Sense importar-li res la bonança dels seus actes de govern? Excepcions? Segur. Poques? També. 

"Quin dels nostres governants no ha estat reietó d’un organisme municipal sense altre objectiu que promocionar-se dins del partit?"

Ara mateix tenim notícia d’una nova astracanada municipal. Es tracta de l’estació intermodal que està prevista ser duta a terme pel Ministeri de Transports al voltant de Tarragona. En el passat ja va quedar demostrada la toxicitat municipal que vam pagar els contribuents, i que pateixen cada dia els ciutadans de la zona. Parlo de la famosa estació del Camp de Tarragona. D’estupideses en el tema de l’AVE -tren que, malgrat el seu nom, no té res d’espanyol- n'hi deu haver algunes. L’esmentada estació n’és una. Decisió d’un provincianisme insultant. Recorda la frase d’en Josep Pla que, tot referint-se a aquest tipus de consens, ve a dir que els que prenen la decisió queden satisfets acordant que si a un cec li correspon un gos pigall, a un borni li’n correspon mig. L’estació del tren d’alta velocitat és una demostració del consens inútil. Abans que tu te’n surtis amb la teva, ens fotem tots! 

Als països entenimentats, aquestes decisions les prenen els tècnics corresponents. Als països amb instints que tendeixen cap al subdesenvolupament, tot es polititza i els traçats dels trens els decideix l’alcalde del poble, que prou feina té amb recollir eficientment les escombraries, que és la seva feina -tot sigui dit de pas-. No va haver-n’hi prou en deixar com herència pels anys i anys a venir un monument a l’estupidesa humana com és l’estació del Camp de Tarragona. Ara, amb la projectada nova estació intermodal de Tarragona estem al mateix punt. Els diners hi són, la voluntat econòmica també. Només toca decidir si els municipis implicats decideixen escenificar un acord seguint l’anodina frase d’en Pla -ergo, anar contra la lògica i insultar la intel·ligència i la butxaca del contribuent- o si es barallen i guanya el sentit comú. Ah, perdó, queda una tercera opció: que l’estació en qüestió formi part del 80% d’obra pressupostada que no s’executa.