Traspàs de Rodalies: anem malament, i només caldria copiar

Dues anècdotes viscudes per aquest seu columnista. Fa anys vaig agafar el tren per anar a Madrid. Em vaig atansar a la cafeteria i vaig demanar un entrepà -el pa sucat amb tomàquet, és clar-. “Este tren va a Madrid, caballero”, em va expel·lir el pseudocambrer (per cert, fixin-se que l’ús del “caballero” sempre denota que has entrat en l’àmbit de la intolerància espanyola). Com que jo no estava per romanços li vaig dir: “Doncs els serviu fins a arribar a Lleida. Posi’m una magdalena, si us plau”. L’altra. Sent membre del Consell Social de la UPF vaig tenir la sort de conèixer la senyora, infatigable, Mercè Sala. Havia estat presidenta de Renfe entre el 1991 i el 1996. I em va dir un dia que amb Renfe no hi havia res a fer.

Un dels acords signats pel senyor Pedro Sánchez per sustentar-se com a cap del govern espanyol va estar el traspàs de Rodalies. Aviat és dit! Sempre he pensat que aquest traspàs comportaria aigua al vi. Per dues raons. La primera és que el traspàs significa una cessió del poder central de Madrid. La segona és perquè, per anar bé i ser just, el personal de Renfe hauria de ser despatxat, i això, evidentment, els funcionaris de Renfe (empleats, però funcionaris) no acceptaran mai.

Si vols saber-ne més

 

   

Principi d'acord entre els treballadors de Renfe i Adif: com serà la nova empresa de Rodalies?

Per cert, mai he vist publicat per la premsa que el mal servei de Renfe no només té els orígens en falta d’inversions -aquí sempre donem la culpa a la falta de recursos materials-, sinó, també a uns empleats en general indolents i sense cap vocació de servei ni de l’ètica del treball. I qui tingui ganes de replicar-me li pregaré, si us plau, que al seu text hi adjunti dues coses: el conveni col·lectiu de Renfe i els acomiadaments duts a terme per mal servei al client -que inclou no atendre en català-. Perquè la vaga anunciada no la sentiran els usuaris. Si acaba tenint lloc, aquests usuaris més aviat tindran la sensació que, simplement, els empleats de Renfe no aniran al lloc de feina. La percepció que estan de vaga constant és inevitable. I, si no, que ho preguntin als patidors que, a canvi de pagar-los els salaris, rebran el menyspreu i la befa arrogant d’uns empleats que se saben blindats de qualsevol malifeta.

Ja vaig escriure a Dues reserves de la biosfera franquista que tant Correos com Renfe havien de desaparèixer per donar lloc a dues noves entitats que no estiguessin tocades per l’herència arrogant del funcionari típicament ibèric sofisticat pel franquisme. I fa un any vaig publicar l’article Traspàs de Rodalies (de Renfe)? Posin-se còmodes. No ho dic per posar-me cap medalla, car qui no entreveiés que les trampes serien moltes era cec o malintencionat. L’oposició no només ve de la patronal (el govern espanyol) sinó també dels sindicats (els empleats funcionaris de Renfe). Ho dic perquè el catalanisme polític hauria d’actuar conjuntament perquè la batalla que comença serà dura i l’artilleria a utilitzar hauria de ser de gran calibre.

"Si el nostre sistema electoral fos com el francès, la guerra de Rodalies comptaria amb la col·laboració de tots els diputats catalans a Madrid"

Sempre he mantingut que el mantra de la França centralista és això: un tòpic. França està molt més ben representada que Espanya en l'àmbit territorial, ja que el diputat, en ser elegit per districtes unipersonals, independentment del partit, acostuma a defensar els interessos del territori -sota risc de no tornar a ser elegit-. Si el nostre sistema electoral fos com el francès, la guerra de Rodalies comptaria amb la col·laboració de tots els diputats catalans a Madrid, inclosos els del PSOE i de Comuns. La seva passivitat es pot qualificar de moltes maneres. Me l’estalvio per no crear polèmiques, però comença per la lletra B. Per tant, ara els explicaré el que no són els diputats francesos amb comparació als diputats espanyols elegits a Catalunya. 

A França els aeroports son gestionats per entitats diferents de cadascun d’ells. Tots sempre amb la titularitat de les entitats locals (generalment les cambres de comerç i col·lectius locals). El govern francès hi té representació, però mai la gestió. I els trens regionals, com s’ho fan?

Doncs fàcil. La xarxa regional (anomenada TER, Train Express Regional) és gestionada per les regions, que són les autoritats organitzadores del transport regional. Aquesta autoritat defineix l'oferta de serveis TER, en particular els serveis, la qualitat del servei i els preus. SNCF Voyageurs (l’equivalent francès a Renfe, però eficaç i sense reminiscències nacional-sindicalistes), per la seva banda, s'encarrega de l'operació dels trens. SNCF assegura l'execució de l'oferta definida per les regions, en virtut dels convenis signats amb cadascuna d'elles -sense intervenció de l’estat-. No obstant això, des de l'obertura a la competència, algunes regions han començat a adjudicar línies TER a altres operadors. Per exemple, la regió Sud (Provença-Alps-Costa Blava) ha adjudicat la línia Marsella-Niça a Transdev (arrabassant-la a SNCF), que començarà a operar el pròxim estiu.

Ep! Tot això a la centralista França, sense necessitat de comunitats autònomes ni altres invents fenomenals com ara el federalisme. Ni invents originals com ara societats mixtes que només persegueixen que Adif i Renfe continuïn xuclant de la moma amb la protecció del govern espanyol i l’aquiescència del govern català.

Si el catalanisme que condiciona aquest acord no creu que el principi de gestió catalana de la xarxa de Rodalies mereix, si cal, fer caure el govern espanyol, és que no ha entès res. Ni molt menys la gent que el vota -o que l’ha deixat de votar-.