Trencar l’espiral de forma radical
21
de Febrer
de
2025
Pressionar-nos i posar-nos exigències per sobre de les nostres capacitats és una de les maneres subtils en què aquest sistema assegura que ens asfixiem cada dia una mica. No es tracta d’un pervers sistema capitalista ni tampoc d’una demoníaca societat de consum (que també), sinó simplement d’una societat que, com Ícar, fa dècades que s'acosta massa al sol. La manca de límits i les aspiracions a l’infinit fan que sempre necessitem fer una mica més, voler una mica més, i que cap fita sigui completament satisfactòria, perquè, quan aconseguim una cosa, volem la següent. Per això, és clar, les frustracions són profundes, compartides i inexorables.
Si vols saber-ne més
Durant dècades hem tingut filòsofs i filòsofes sobreanalitzant aquestes complicacions existencials i buscant indagar en les causes i arrels d’aquestes tendències i forats negres. Molts anys més tard, havent sobreanalitzat tots els aspectes de la nostra realitat, hem arribat a la conclusió que conèixer els orígens és només una petita part de la solució, però que, sense un bon pla d’implementació, no acaba conduint enlloc. La frustració ha augmentat, i moltes persones han començat a sentir que, efectivament, no hi ha escapatòria: som arrossegats a poc a poc cap a una espiral tendint a l’infinit que ens deixa molt poc marge d’acció personal.
Hi ha una sortida, que van inventar els estoics i van sobredramatitzar els existencialistes: acceptar-ho. Si acceptem que sempre hi haurà frustracions, que sempre voldrem més del que podem aconseguir, que sempre ens pressionarem per una altra cosa, que sempre sentirem que no som suficients, a poc a poc les inseguretats i incerteses es difuminen en forma de decorats de cartró-pedra, de condicions inamovibles que resulten molt més manegables. El que abans era un neguit, ara es converteix en un soroll de fons.
"La manca de límits i les aspiracions a l’infinit fan que sempre necessitem fer una mica més, voler una mica més, i que cap fita sigui completament satisfactòria"
Aquesta mesura s’ha presentat molt efectiva en alguns espais i per a algunes persones, però jo soc més partidària de, com tot a la nostra vida, portar-ho encara un pas més enllà: la ironia i el cinisme. Durant el període d’entreguerres, on totes les converses socials eren d’una seriositat profunda sobre la bondat o maldat indiscutible de l’espècie humana, la reflexió sobre la guerra, sobre el progrés econòmic o sobre les grans recessions, hi va haver un grup de pensadors i artistes que van decidir que l'opció més revolucionària davant d’aquesta posició era parodiar la realitat. I com el conjur de Riddikulus que introdueix el professor Snape a Harry Potter davant de les criatures que es representen com els nostres pitjors malsons, aconseguim desprendre’ns de la seriositat i el neguit profund, convertint-lo en una circumstància, en un fet que ens podem prendre de manera relaxada.
Algunes persones consideren que això és una ximpleria i una manera poc seriosa de prendre’s la vida. Probablement tenen raó. Tanmateix, en un moment de crisi, on tot s’enfosqueix i sembla que no tenim escapatòria, només un trencament radical ens permetrà sortir de l’espiral. I si resulta ser un plantejament equivocat, si falla, no seria millor, almenys, haver viscut sense ansietat durant una estona i haver gaudit d'un moment de lleugeresa?