Tres reflexions arran de la crisi de Volkswagen
11
de Novembre
de
2015
Del trucatge informàtic dels motors de Volkswagen se n'ha parlat i se'n parlarà tan extensament que no paga la pena ni de plantejar el cas. Qualsevol lector n'està àmpliament informat. I correspondrà a les diferents autoritats d'imposar les sancions que toqui i a l'empresa de donar les explicacions i, sobretot, d'adoptar les mesures oportunes per a recuperar el bon nom i la confiança dels clients i de la societat en general.
A banda d'aquest aspecte nuclear del problema, paga la pena d'agafar més perspectiva i interrogar-se sobre algunes qüestions que, al meu entendre, són més de fons. En voldria apuntar tres, quasi telegràficament. Comencem per la notòria perplexitat de l'empresa davant la situació. No dissimulen: els ha esclatat una bomba de rellotgeria que no tenien controlada. Això no eximeix de cap responsabilitat, és clar, però ajuda a situar-la en context. El xoc emocional sorgeix del radical contrast entre el concepte arrelat d'empresa industrial alemanya i uns fets absolutament incompatibles amb aquest concepte.
La qüestió de fons és si aquesta admirada versió de la indústria continua existint o si la incorporació de valors més lligats al neoliberalisme l'han desvirtuada. Quan una empresa queda atrapada en la il·lògica de maximitzar beneficis en el termini més curt possible, la cultura industrial s'esquerda i pot niar, encara que sigui de forma aïllada, l'esperit de tot s'hi val per a complir els objectius marcats. Podria ser que la indústria alemanya hagi emprès, fins i tot inadvertidament, aquest camí? Òbviament, la dimensió gegantina de l'empresa facilitaria l'ocultació d'aquestes pràctiques nocives.
Un segon aspecte que val la pena de considerar és la reacció de les institucions públiques. A Alemanya, han combinat l'exigència d'aclariments amb una decidida intenció d'evitar que el comportament de Volkswagen deteriori greument el prestigi del país. En canvi, el Govern espanyol ha actuat barroerament, amb criteris erràtics i amb més preocupació per la imatge electoral que per a vetllar perquè les fàbriques del grup presents a Navarra i a Catalunya no pateixin més del compte i puguin mantenir al màxim les inversions programades.
La creació sobtada d'una innecessària comissió de seguiment, l'assegurament per escrit dels ajuts a les inversions que s'haurien donat igualment sense aquesta crisi, les filtracions de reunions que s'havien celebrat amb discreció... han contribuït a problematitzar encara més el cas. És evident que el Govern espanyol no comprèn l'economia industrial ni té gaire interès a aprendre'n. A Catalunya, les coses s'han fet amb més sensatesa. Malauradament, les eines amb què compta la nostra retallada autonomia són escasses i estem en mans de les decisions de Madrid.
Finalment, m'ha neguitejat la rapidesa amb què la Comissió Europea ha autoritzat que els vehicles amb motor dièsel puguin contaminar el doble del fixat per la norma sense incórrer en sanció. Fa la impressió que accepten que l'incompliment pot ser generalitzat. La qüestió de fons, però, no és tant si incompleixen sinó si poden complir. Dit d'una altra manera: Hem fixat uns límits d'emissió que són tecnològicament assolibles a uns preus raonables? La modificació de l'acord posa en dubte una resposta afirmativa. I la defensa de la qualitat de l'aire no es pot basar en l'establiment d'uns estàndards inabastables en els terminis acordats. Hauríem d'estar segurs que exigim allò que és exigible perquè, altrament, seríem inductors indirectes de les trampes.
En resum, la crisi de Volkswagen ens hauria de servir per a debatre sobre la pèrdua de la cultura industrial, sobre el rol de les administracions en aquesta mena de crisis i sobre els criteris per a determinar els progressos ambientals a atènyer. Les conclusions no ens servirien per a resoldre el problema que tenim ara, però ens ajudarien a evitar-ne d'altres semblants en el futur.
A banda d'aquest aspecte nuclear del problema, paga la pena d'agafar més perspectiva i interrogar-se sobre algunes qüestions que, al meu entendre, són més de fons. En voldria apuntar tres, quasi telegràficament. Comencem per la notòria perplexitat de l'empresa davant la situació. No dissimulen: els ha esclatat una bomba de rellotgeria que no tenien controlada. Això no eximeix de cap responsabilitat, és clar, però ajuda a situar-la en context. El xoc emocional sorgeix del radical contrast entre el concepte arrelat d'empresa industrial alemanya i uns fets absolutament incompatibles amb aquest concepte.
La qüestió de fons és si aquesta admirada versió de la indústria continua existint o si la incorporació de valors més lligats al neoliberalisme l'han desvirtuada. Quan una empresa queda atrapada en la il·lògica de maximitzar beneficis en el termini més curt possible, la cultura industrial s'esquerda i pot niar, encara que sigui de forma aïllada, l'esperit de tot s'hi val per a complir els objectius marcats. Podria ser que la indústria alemanya hagi emprès, fins i tot inadvertidament, aquest camí? Òbviament, la dimensió gegantina de l'empresa facilitaria l'ocultació d'aquestes pràctiques nocives.
Un segon aspecte que val la pena de considerar és la reacció de les institucions públiques. A Alemanya, han combinat l'exigència d'aclariments amb una decidida intenció d'evitar que el comportament de Volkswagen deteriori greument el prestigi del país. En canvi, el Govern espanyol ha actuat barroerament, amb criteris erràtics i amb més preocupació per la imatge electoral que per a vetllar perquè les fàbriques del grup presents a Navarra i a Catalunya no pateixin més del compte i puguin mantenir al màxim les inversions programades.
La creació sobtada d'una innecessària comissió de seguiment, l'assegurament per escrit dels ajuts a les inversions que s'haurien donat igualment sense aquesta crisi, les filtracions de reunions que s'havien celebrat amb discreció... han contribuït a problematitzar encara més el cas. És evident que el Govern espanyol no comprèn l'economia industrial ni té gaire interès a aprendre'n. A Catalunya, les coses s'han fet amb més sensatesa. Malauradament, les eines amb què compta la nostra retallada autonomia són escasses i estem en mans de les decisions de Madrid.
Finalment, m'ha neguitejat la rapidesa amb què la Comissió Europea ha autoritzat que els vehicles amb motor dièsel puguin contaminar el doble del fixat per la norma sense incórrer en sanció. Fa la impressió que accepten que l'incompliment pot ser generalitzat. La qüestió de fons, però, no és tant si incompleixen sinó si poden complir. Dit d'una altra manera: Hem fixat uns límits d'emissió que són tecnològicament assolibles a uns preus raonables? La modificació de l'acord posa en dubte una resposta afirmativa. I la defensa de la qualitat de l'aire no es pot basar en l'establiment d'uns estàndards inabastables en els terminis acordats. Hauríem d'estar segurs que exigim allò que és exigible perquè, altrament, seríem inductors indirectes de les trampes.
En resum, la crisi de Volkswagen ens hauria de servir per a debatre sobre la pèrdua de la cultura industrial, sobre el rol de les administracions en aquesta mena de crisis i sobre els criteris per a determinar els progressos ambientals a atènyer. Les conclusions no ens servirien per a resoldre el problema que tenim ara, però ens ajudarien a evitar-ne d'altres semblants en el futur.