Finançament: i si anem als tribunals?

L’afer del finançament autonòmic és com el Corredor Mediterrani, la gestió de l’aeroport o Rodalies. Són temes que donen per molt. Tertúlies -la xerrameca que tant ens agrada-, costellades -reunions dels anomenats empresaris que fan veure que estan enfadats-, enganyifes polítiques -és a dir, promeses electorals-, ... Mentrestant, però, el contribuent continua patint. Inversions que no es fan, xarxa ferroviària tercermundista i un aeroport gestionat com un cortijo. Bé, res que vostès no sàpiguen.

Del tema del finançament he arribat a la conclusió que el pitjor enemic el tenim a casa. Els polítics catalans que tenen l’amo a Madrid (PP i PSOE) mai faran res. És lògic. El partit que els paga la nòmina està format per, entre altres, els barons territorials que saben que la seva Espanya és inviable sense el drenatge de Catalunya. Els polítics catalans que tenen els col·legues a Madrid (Comuns i Podemos) tampoc mai faran res. El concepte de solidaritat universal que han heretat dels seus pares ideològics (el comunisme) no els permet reclamar allò que, des de la seva perspectiva, “és de tots”. I els partits catalans són, de naturalesa, porucs -altrament no serien catalans-. Per tant, comptat i debatut, les perspectives són magres. Per no dir nul·les.

He arribat a la conclusió que el pitjor enemic el tenim a casa

Però vet aquí que ens arriba una possible solució des de París. Perquè d’allà no només hi venen els nadons transportats per cigonyes, no senyor. També hi venen les revolucions i, sovint, els avenços socials. El que segur que hi ve és la racionalitat, que és allò que ens falta a nosaltres. I resulta que la presidenta de la Regió de París (oficialment regió Ile-de-France) ha dit que de solidaritat ja en tenia prou. La senyora Valérie Pécresse no va de fals. Ha posat allò que a França s’anomena “qüestió prioritària de constitucionalitat” i que només es demana quan algú, organització o individu, se sent perjudicat per una disposició que considera inconstitucional. Al mateix temps ha posat la qüestió, també, al Consell d’Estat, que és l’encarregat d’ajudar al Parlament i al govern francès a fer les lleis ben fetes. La senyora Pécresse és clara: ha decidit denunciar el sistema de redistribució d’ingressos de les regions per injust.

Recordo que, ja fa anys, un estat alemany es va revelar, també, contra l’abús del sistema de finançament regional d’Alemanya. Va denunciar el sistema al Tribunal Constitucional. El fet va portar, si no recordo malament, a què aquest tribunal recomanés revisar la llei i fer-ne una de nova. Sembla que ara el percentatge que els estats poden cedir de la seva producció de riquesa està limitat per llei.

Si el Tribunal Constitucional no respon a les nostres demandes, doncs cal escalar el tema a Europa

El meu raonament és el següent. El sistema de finançament de les comunitats autònomes es decideix a la reunió del Consejo de Política Fiscal y Financiera de las Comunidades Autónomas. Allí es decideix com es reparteix el tortell. D’allà se’n deriven les disposicions legislatives que fan que els ingressos es redistribueixin. Aleshores, tenint en compte que Catalunya sempre estarà en minoria, sempre resultarem drenats fiscalment per la resta de comunitats autònomes. I, com ja he dit, el sistema no està subjecte a discussió. Per tant, com que el tema no té solució democràtica altra que la independència -que convé no descartar-, una solució seria apel·lar als tribunals, com ha fet la regió Ile-de-France.

I tot amb una estratègia estudiada. Si el Tribunal Constitucional no respon a les nostres demandes, doncs cal escalar el tema a Europa. Jo, com a simple contribuent, em pregunto: per què el nostre Govern no fa tot el possible per defensar els nostres interessos com ho fa el govern (amb molt poques competències) de la regió de França? Per què no actua? Covardia? Ignorància? Ganduleria? Falta de formació? Desinterès? Tot plegat? Personalment en tinc la resposta. Ara, vostès diguin-hi la seva.