Turisme: cal un canvi global de mentalitat

09 de Juliol de 2024
Xavier Roig | VIA Empresa

La història ens demostra que determinades activitats humanes han hagut de passar per diferents fases abans no han arribat a allò que podríem anomenar el punt de maduració, aquell que genera un canvi de mentalitat entre tota la població. En general, es passa per un període inicial que intenta analitzar el problema d’una manera utilitària. S’explota l’activitat fins que ja no dona més de si. Un cop es detecta la nova situació, aleshores es mira de buscar maneres per continuar explotant els sistemes sense que s’enfonsi. Posant-hi pegats que permeten anar tirant. Finalment, arriba algú que enfoca el tema de manera diferent i tothom passa a acceptar la nova situació.

"Està en risc d’extinció és el ciutadà de la Barceloneta i el barceloní també està amenaçat. El lloretenc ja va desaparèixer fa temps. Igual que el salouenc o el tossenc"

Un exemple clar ha estat la indústria en general. Les fàbriques contaminaven, però la contaminació produïda no feia prou mal. Els rius s’anaven embrutant, però la vida quotidiana no es veia amenaçada. Si es tractava d’un país en vies de desenvolupament -l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta, per exemple- la sortida de la pobresa ho justificava tot. “No tancarem fàbriques que donen diners i generen benestar social!”, era l’excusa. Amb l’increment de demanda de productes manufacturats els residus van augmentar i, davant d’uns tals nivells de contaminació, moltes espècies animals i vegetals van anar desapareixent dels rius. Aleshores, determinats elements de la societat van posar el crit al cel. Al principi no se’ls feia massa cas. Però davant la pressió, les indústries dels països avançats van empescar-se mètodes per tirar les aigües brutes als rius, però traient-hi els elements que més contaminaven. O traslladant les fàbriques a països sense regulació estricta en la gestió de residus. Els rius ja no anaven tan bruts. Fins que, finalment, les aigües industrials es van deixar de tirar als rius. Perquè l’acte de tirar coses al riu -netes o brutes- ja no era acceptable. La societat ho rebutjava. Les fàbriques, avui dia, tenen plantes depuradores i les seves aigües residuals entren en el cicle general que acaben produint una aigua que es pot beure. Si pregunten a la gent del carrer per què això ha de ser així els respondran que, altrament, l’activitat industrial esdevé insostenible. És a dir, o es fa això o millor deixar de fabricar el producte en qüestió. S’ha produït un canvi de mentalitat radicalment diferent de l'existent entre l’opinió pública dels anys cinquanta.

Alguna cosa similar està tenint lloc amb el turisme de masses. Però encara estem a les beceroles. Durant dècades s’ha promogut el turisme de masses pel simple fet que significava una entrada de divises sense necessitat de fer massa esforç. Però el turisme de masses contamina -genera soroll i malestar- i altera l’ecosistema humà. A més, no sembla que els beneficis econòmics, que són minsos, compensin els inconvenients. Estem, per dir-ho d’alguna manera, a on érem quan, pel que fa a la indústria, va desaparèixer la llúdriga d’alguns rius. S’han implantat taxes turístiques per tenir una justificació de cara a la galeria -l’equivalent a pagar per contaminar-. Però en el símil turístic el que està en risc d’extinció és el ciutadà de la Barceloneta i el barceloní també està amenaçat. El lloretenc ja va desaparèixer fa temps. Igual que el salouenc o el tossenc. I el sector ha començat a pensar que potser cal no embrutar massa els rius turístics. Així ho ha manifestat el senyor Escarré, l’amo dels hotels Melià. Ha vingut a dir que abans de tirar l’aigua al riu potser convé netejar-la una mica. Amb això vull dir que encara estem lluny de l’objectiu final.

"Durant dècades s’ha promogut el turisme de masses pel simple fet que significava una entrada de divises sense necessitat de fer massa esforç"

Queda molt per lluitar abans no arribem a l’estat d’opinió que ens ha de portar al convenciment que el turisme de masses és insostenible. A vegades he publicat algunes xifres, que són fàcils de comprendre. Si cadascun dels europeus que neixen cada any a la Unió Europea pretenen, un dia, visitar la Fontana de Trevi a Roma, això significarà 123.000 persones al dia que hauran de ser gestionades per accedir a la famosa font. Però aquests són el “ciutadans locals europeus”. Que farem dels 15 milions d’indis que neixen cada any i del qual un bon grapat voldrà veure la famosa Fontana. I dels 10 milions que neixen a la Xina? I dels africans? I americans? Etc. Ja es pot observar fàcilment que el turisme de masses és, simplement, insostenible.

No cal buscar-li eufemismes, ni buscar-hi pegats temporals -entre els quals es troba el famós “turisme cultural”, que no és res més que un oxímoron grotesc en el qual no creuen ni els seus promotors-. No hi ha massa cosa a fer. Que alguns hem tingut el privilegi de viatjar lliurement? Sí. Però això no és excusa per ignorar que allò que alguns vam poder fer abans, no és acceptable que avui ho facin tots. I en el futur només haurien de poder viatjar aquells que realment en tinguessin ganes i estiguessin disposats a gastar-se una quantitat de diners important per patir els inconvenients de la incertesa del que viatja sense que ningú li ho organitzi. I és que, fins on jo sé, ningú ha demostrat que viatjar sigui un dret social.