Twitter, el mirall de l’ànima

L’actualitat va tant ràpid que gairebé ni Twitter la pot seguir. Quan inicies una conversa sobre qualsevol tema d’actualitat, ja saps que indefectiblement sortirà algú amb una informació de darrera hora que contradirà la teva tesi. L'única diferència entre aquest algú i tu és que ell fa menys estona que ha mirat Twitter. Però el fet de que algú estigui a l'última a Twitter no vol dir necessàriament que estigui més ben informat; no tot el que hi circula és cert, ni té voluntat d’informar i en molts casos ni tan sols és informació.

Fa temps vam fer una tertúlia a El Món a RAC1 amb el Toni Soler, el Francesc-Marc Álvaro i el periodista esportiu Santi Segurola sobre com utilitzàvem Twitter. El Francesc-Marc i jo representàvem els usuaris del sí, en Segurola havia deixat la xarxa social per les polèmiques amb els hooligans del Madrid i el Toni, que es trobava en aquells dies en una dieta detox de Twitter, era la tercera via. La frase que va fer fortuna aquell dia la va dir el Segurola: “Twitter és un bar de borratxos”. La ironia va voler que qui abjurava de la xarxa social fos qui fes el tuit viral perfecte: curt, provocador, descontextualitzable i directe a l’estómac.

Davant aital mostra de post-veritat amb prou feines vaig poder-hi encabir un “també” entre “Twitter és” i “un bar de borratxos” abans de desplegar tot el meu argumentari de manual: que si Twitter és un reflex de la societat, que si és un joc de suma zero, que si s’hi troben tant les grandeses com les misèries de la nostra espècie, que si ens exigeix encara més esperit crític, etc.

"Twitter és com el cafè on n'hi ha uns que parlen de política, uns altres de futbol, uns altres de cinema, uns altres fan la botifarra i al fons de la barra hi ha els borratxos del poble"

Vaig seguir amb la metàfora del cafè del poble: Twitter és com el cafè on n’hi ha uns que parlen de política, uns altres de futbol, uns altres de cinema, uns altres fan la botifarra i al fons de la barra hi ha els borratxos del poble. Quan entres decideixes on seus i amb qui parles, fins i tot si algun dia que no et ve de gust parlar amb ningú pots seure a la barra i escoltar uns i altres. També pots anar amb els borratxos, només faltaria.

No cal que us digui que la meva definició no és la que va quedar per la posteritat: té massa matisos, s’ha de llegir en context, es necessita més raó que estómac per acceptar-la o rebatre-la i no hi cap en un tuit.

Ara fa una setmana, i en el context informatiu actual, a El Món a RAC1 vam convidar el periodista Marc Argemí, soci i director de l’empresa de comunicació i dades massives Sibilare i autor del llibre El sentido del rumor. Ell i el seu equip escolten les converses a Twitter i a d’altres mitjans socials per saber què pensem sobre l’actualitat i en particular sobre la política. En els seus estudis en diverses conteses electorals tant al nostre país com a fora han trobat patrons interessantíssims en les dades massives generades per les converses dels mitjans socials. Una de curiosa que ens va explicar el Marc, va ser la de la correlació que es va detectar en les darreres presidencials nord-americanes entre els fans de The Walking Dead i la intenció de vot per Trump.

A banda de tot el que vam gaudir i aprendre sentint-lo —una intenció de vot no és tan fàcil com restar retuits a favor i en contra, s’han d’identificar i treure els borratxos—, em va fer molt feliç que comparés Twitter amb un restaurant amb diferents ambients on cada client escull on vol estar. Em va recordar la meva analogia amb el cafè del poble, la que jo no vaig saber resumir en un tuit, però que @NOSTRESINYÓ, ara fa 2.000 anys, sí:

“TUITER ÉS L·ESPILL DE L'ÀNIMA CAR LO CHRETÍ HI TROBA CHRETINS E SAVIS LO SAVI.”

Coses de la omnipotència.