Un home amb valors que no volia ser Reina Madre

25 de Novembre de 2024

El primer dia d’aquest 2024 vaig escriure unes línies sobre el cercle virtuós i collonades d’aquestes que de sobte es posen ràpidament de moda i desapareixen amb la mateixa rapidesa. Acabava l’article recordant les tres persones que més m’havien influït en la meva trajectòria professional. En Josep Cercós, que va ser president i director general d’una asseguradora desapareguda que es deia Winterthur, n’era una d’elles. I dic era perquè dissabte, tot dinant a l'Illa, ens va deixar.

A l’Illa, una de les seves fites professionals més importants, que en el seu moment va aixecar dubtes en tots els sectors, fins i tot en la casa mare, que va enviar una segona divisió a la seva inauguració. Al cap de poc temps, en una visita del president mundial es va quedar impressionat per l’èxit de la “Super Illa”. I vet aquí que en Josep la va triar per acomiadar-se de tots nosaltres.

Deixant de banda l’Illa, en Josep Cercós i el seu equip, van situar Winterthur com a l’asseguradora de referència a Espanya i Portugal. Qualitat i servei, eren algunes de les seves regles d’or. I ho va ser mentre l’empresa es va guiar per criteris asseguradors; tan bon punt van entrar els banquers de Credit Suisse i els consultors de McKinsey van implantar criteris bancaris i tot se’n va anar en orris.

Els banquers, aquests dies estem veient com funcionen alguns d’ells amb una campanya vergonyosa, van descobrir que el seu “criteri” no servia per a les assegurances i que no era tan fàcil com creien ells augmentar els beneficis. Ja se sap que quan entren els de McKinsey el paper ho aguanta tot. I després de desmanegar-ho tot, amb la complicitat de molts dels que abans perdien la dignitat i altres coses per estar al costat del Josep, ho van vendre a AXA, l’asseguradora menys asseguradora i més financera del mercat. I van desaparèixer de Catalunya, on la Winterthur havia deixat empremta en el Consell del Mecenatge per la reconstrucció del Liceu; en la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música; a l’Institut Guttmann; al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC); els Premis de Mecenatge i els AEDME-Winterthur de Mecenatge. Sense oblidar la Fundació del Barça de la que Winterthur en va formar part durant molts anys.

També voldria recordar que a Winterthur es van fer les primeres pòlisses en català i en gallec, i va ser la primera a vendre, dins d’un ordre i un criteri, els primers productes al seu web. I d’això segur que se’n recorda qui va ser president de Catalunya i aleshores un dels advocats de la companyia i a qui Cercós i algú més van salvar de l’ostracisme i de coses pitjors.

El Toni Rodríguez li va fer un perfil fa uns mesos i el va titular “L’home que dorm ben poc”. Ben cert. Ni ell ni els que treballaven amb ell. Allà vàrem aprendre que la son es pot dominar, perquè ell mai en tenia prou. Sempre una volta més. Sempre una hora més. Que els preguntin als directius suïssos que venien a Barcelona periòdicament. Algun cop van arribar a sopar dues vegades i no precisament a les set de la tarda ni per temes festius, sinó ambdós per feina i amb interlocutors diferents.

Sí, a Winterthur tenies clar a quina hora arribaves, però no tenies gens clar ni a quina hora sortiries ni on passaries la nit. Tenia, però, molt present la gent i les seves necessitats i fer fora algú de l’empresa era, en la seva època, un fet excepcional. Un antic directiu m’escrivia ahir: “En aquells mesos de preparació de la fusió amb Schweiz i Equitativa (obligada per Suïssa), i parlant dels punts estratègics a assolir, li recordo una frase que em va dir en un seient d'avió venint de Lisboa i que va ser profètica del que va passar després: ‘J.J., el que volen que es faci ara a Espanya, tant aquesta gent de McKinsey, com els caps de Suïssa, caldria que jo tingués un estómac d'acer inoxidable amb la gent i jo no ho vull fer això’. Després va venir tot el que ja sabem amb el mai més oblidat C.B. and company. Pocs anys després terra cremada i la Winterthur, a la paperera de la història”.

L’exemple que la feina era la seva vida me’l va explicar la persona que va dinar amb ell minuts abans de morir: “Dijous va tornar de matinada de València on estava col·laborant amb el principal grup de concessionaris valencià per reobrir l'activitat després dels enormes danys soferts per la Dana. M’ho explicava molt orgullós de la feina que estava fent i tenia molt clara l’estratègia a seguir amb el Consorcio de Compensación de Seguros per aconseguir la millor indemnització possible pels seus clients. Tot el que m’ha explicat sonava a futur, passió i compromís amb la seva feina. També m’ha parlat de com estava de content amb la trajectòria professional i personal dels seus tres fills, de la seva neta petita que neda com un peix i no té ni 3 anys… ; hem planificat sortir a navegar, repetir el dinar després de Nadal… tenia la mirada clara i decidida, com sempre. ‘Endavant i de cara’ com solia acomiadar-se”

Aquest era el Josep. L’home que es va negar a ser “Reina madre” quan el van fer president ibèric. Va durar dos dies. Entre els banquers i el de les begudes va optar per començar una nova vida professional, sense oblidar les seves altres passions, els fills, el Barça i el mar.

Una nova vida professional que no li va ser fàcil i que molts que el van adular fins extrems deplorables li van girar l’esquena. És el que passa quan fas massa favors a la gent. Som així de miserables.

Cercós: "Una empresa sense valors no té futur"

Malgrat aquests miserables, ahir, un antic col·laborador el definia així: “mestre en tema de valors, no sols de negoci”. Això sí en Josep deia "si no aportes solucions, formes part del problema" i “no es tractava de mirar-s’ho tot com una qüestió simplement econòmica”. “Cal imprimir valors, raons per fer a la feina, perquè una empresa sense valors no té futur. Cal córrer riscos si vols arribar a alguna banda”, deia.

Els que tenim una certa edat, i encara ens creiem immortals, ens adonem quan de sobte es mor un dels “teus”, si tires la vista enrere cada cop hi ha menys gent. Cada cop estem més a la primera fila. Com li deia el Josep a l’Àngela, la senyora que treia les targetes d’embarcament: "Estamos llegando”. I tot just sortia del pàrquing de Francesc Macià. Ell, al costat de l’Emilio, el seu xofer a Barcelona (a Madrid seia al darrere) ja estava a l’avió. Ell sempre anava més enllà.

"No m’estranyaria que ens el tornés, perquè el significat de la paraula descans en Josep no el coneixia gaire"

Ara, a qui se li ha girat feina és a Ell. Ara sabrà el que és bo. No m’estranyaria que ens el tornés, perquè el significat de la paraula descans en Josep no el coneixia gaire. Una cosa es va estalviar: no va patir veient el ridícul de Vigo.

Una abraçada ben forta, Josep