Vaig molt 'liada'

24 de Novembre de 2024

Quan parlo amb les meves amistats més properes sempre acabem disculpant-nos per no haver estat en contacte abans, per no haver-nos trucat, per no haver respost a un àudio o per no haver trobat un moment per quedar perquè anem molt liades. Una setmana boja a la feina, acostumant-nos a una nova rutina, canviant de pis o enfeinades amb un projecte que fem a més del nostre salari perquè en algun moment a la nostra vida ens vam empassar que ser una persona overachieving era, aparentment, un camí cap a l’èxit i la vida plena.

En certa manera, fer moltes coses et porta als llocs on volies arribar, encara que cansades i esgotades pel sobreesforç que ja hem fet durant molts anys de manera completament normalitzada. Tanmateix, també ha normalitzat la dinàmica d’anar liat per inèrcia, en un discurs de la sobreproducció i sobrecàrrega d’agendes i calendaris que potser (i només potser) ens faria falta replantejar.

Com a una de les afectades d’aquest col·lectiu, porto tota la vida anant molt liada. Tant que fa un temps que ja no ho dic: a les persones que em coneixen, ja no les enganyo dient que porto una època tranquil·la o que estic bé malgrat que faci moltes coses. A les persones que no em coneixen, no cal que els doni explicacions de com de liada vaig perquè la resposta es respon per si sola quan ja hem parlat més de deu minuts.

"La trampa de la sobreproducció aporta pocs premis i molts maldecaps: fer moltes coses està molt bé, però hi ha un límit de resistència física i mental que hem de tenir sempre present"

Però el que sí que he començat a notar és que moltes persones carreguen amb cert orgull, això de fer moltes coses, com si es tractés d’una prova de resistència o d’alguna medalla. Si bé és lloable fer moltes coses interessants o mantenir-te activa en diferents espais que et poden enriquir a tu i al teu cercle. El que no hem vist durant molt temps, però ara comencem a notar, és que la trampa de la sobreproducció aporta pocs premis i molts maldecaps: que fer moltes coses està molt bé, però que hi ha un límit de resistència física i mental que hem de tenir sempre present per no explotar o acabar el dia com una patata fregida.

Si tots estem molt ocupats, no serà que potser no estem fent coses tan importants? O, d’altra banda, no voldrà dir que potser estem fent moltes coses que no ens tocarien? Hi ha gent, que no va molt liada? L’altre dia, mirant reels d’Instagram a altes hores de la matinada, vaig veure un vídeo d’una senyora que enumerava una sèrie de premis que no guanyaríem mai. Em va costar entendre la premissa, i vaig haver de mirar-lo unes quantes vegades, però deia així: hi ha coses que seguim fent per inèrcia o per tendència pensant-nos que és el que hem de fer o és la nostra idea d’excel·lència, però que en realitat és una pràctica nociva que hem de reconduir perquè no és la clau dels nostres èxits ni dels nostres fracassos.

"Hem de reconèixer, acceptar i assumir que, al final del dia, ningú ens donarà el premi a “la persona que va més 'liada'”

Per exemple, la senyora explicava que mai ens donarien el premi a “la persona que no demana mai ajuda” ni a la “senyora que mai para quieta” ni tampoc a “la persona que no es queixa mai i sempre està allà per tothom menys per ella mateixa”. Així, crec que més que presumir, enorgullir-nos o intentar buscar la cara amable del sobreesforç que duem a terme any rere any, el que hem de reconèixer, acceptar i assumir és que, al final del dia, ningú ens donarà el premi a “la persona que va més liada”.