Viure al marge de l'aprovació social: el nou luxe

Fa molts anys que faig contingut a la xarxa. Alguns han arribat a dir que jo era l’àvia del Rubius, perquè feia vídeos a YouTube abans que existís YouTube (és fort quan ho llegeixo). Quan agafava uns dies de vacances, un, dos, quinze, o un mes sencer, tornar a fer contingut a la xarxa era un malson perquè l’algoritme de l’època em castigava i havia de tornar a lluitar per la visibilitat i que la gent se'n recordés de mi.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost - La gran fuga i els lladres del temps    

 

 

Quan anava de vacances, només pensava en què podia publicar quan tornés, i em dedicava uns dies a fer “nevera” per si algun dia em venia de gust posar-me malalta, anar a sopar amb els meus amics, i seguir publicant. La càrrega era insuportable, especialment per Nadal o en època d’exàmens.

Aquells proto-influencers ens hem fet grans. El 2024 sembla que tots ens hàgim convertit en el nostre propi mitjà de comunicació. La validació externa s’ha convertit en un objectiu omnipresent, i això té implicacions profundes sobre com ens percebem i com entenem el món. 

Poso d'exemple el turisme, un dels sectors més afectats per la influència de les xarxes socials. En els últims 10 anys s’ha transformat en un espectacle visual on l’experiència es mesura en termes de likes i followers, el resultat funciona si el passes pel retoc d’Snapseed, i l’editor CapCut. Les destinacions més populars del món estan saturades no només de turistes, sinó de telèfons mòbils alçats a concerts, cues impossibles d’hores d’espera per fer una sola foto, i tots preparats per immortalitzar cada racó fotogènic per compartir-lo immediatament amb una cobertura regular. Milers de vídeos anomenats “El restaurante/bar de Barcelona que no conocías” o “El secreto mejor guardado de Barcelona” (tot en castellà, que arriba a més gent), però també la porta dels petons, restaurants que pensen en la il·luminació del lloc per fer fotos als plats, la posta de sol, la piscina, o el que sigui.

"Aquesta nova cultura del viatge fomenta una superficialitat que ens impedeix viure plenament el moment, les relacions, o la sorpresa, ja que estem més preocupats per capturar-ho i penjar-ho"

Viatgem per descobrir llocs nous o per ser vistos en aquests indrets? El viatge ja no és simplement una experiència personal, sinó que s'ha convertit en una moneda social que es gasta a Instagram, TikTok o altres plataformes. Aquesta nova cultura del viatge fomenta una superficialitat que ens impedeix viure plenament el moment, les relacions, o la sorpresa, ja que estem més preocupats per capturar-ho i penjar-ho (si no ho penges, no s’hi val) que per gaudir-ho.

Però no només el turisme, la faldilla viral del moment, el joc de taula que ningú ha descobert, és l’equivalent al “jo l’escolto des que va publicar la maqueta en casset”.

L'afany per convertir-se en algú important a la vida és una altra derivada d’aquesta obsessió pels likes. 

Ser influencer ja no és només una aspiració de reconeixement, sinó un model de negoci que atrau especialment les generacions més joves. Els adolescents, i fins i tot les criatures amb un mòbil a la mà, creixen somiant amb aquest ideal de fama ràpida, alimentat per la falsa promesa que qualsevol pot aconseguir-ho i que ja no fem coses per passar-nos-ho bé, sinó que volem que qualsevol activitat tingui un rèdit econòmic o de reconeixement.

"La frase “el luxe és que els likes no t’importin” planteja una reflexió imprescindible i necessària"

Però, a quin preu? El fet de viure sota la pressió de les estadístiques, intentant mantenir una imatge atractiva, amb aspiracions, i constantment actualitzada, pot conduir a l'ansietat, la depressió i el més important: un buit existencial. El més paradoxal és que aquests influencers potser no ho saben, però acabaran entrant en el cercle viciós de contingut constant: ser presoners de la mateixa imatge i horaris de publicació que han creat. La frase “el luxe és que els likes no t’importin” planteja una reflexió imprescindible i necessària.

Sabeu quin és el veritable luxe del 2024? És poder viatjar, vestir, menjar, beure, jugar, gaudir, crear i compartir sense la necessitat de ser validat per una audiència. Amb o sense mòbil a la mà. És la capacitat de desconnectar d'aquesta carrera que busca l’aprovació, i trobar valor en l'experiència de viure per si mateixa. Però no em malinterpreteu: no es tracta de renunciar a les xarxes socials i als telèfons mòbils, sinó d’aprendre a utilitzar-les com una eina, i no com un fi en si mateix. Els amish potser viuen molt bé la seva vida, però jo vull viure la meva i seguir llegint la Viquipèdia si tinc un dubte.

"Quants ens preocuparíem si pengem un 'story' a Instagram o un 'post' a LinkedIn sense cap missatge, 'like', o interacció?"

I ja està. Dir que les xarxes socials no haurien de definir la nostra autoestima ni el nostre benestar emocional sona a Mr. Wonderful ensucrat perquè és molt fàcil de dir (o imprimir en una tassa), i ningú em portarà la contrària. També és molt fàcil parlar de “els joves”, com si fossin un col·lectiu llunyà que no té res a veure amb nosaltres, però als més grans també ens passa. Quants ens preocuparíem si pengem un story a Instagram o un post a LinkedIn sense cap missatge, like, o interacció? Ni que sigui un d’algú que no hem vist mai i que no sabem què hi fa allà. Un bot. A vegades només fa falta el like d’un bot.

Cal repensar la relació que establim amb les diferents xarxes, els mòbils, i l’objectiu de la nostra presència en línia, però també a qui seguim, a què fem like, i què compartim. Ser capaç de viatjar sense la pressió de documentar-ho tot és un acte de rebel·lia. Reivindicar la llibertat de viure al marge de l'aprovació social és, sens dubte, el nou luxe. I, potser, en aquesta societat tan interconnectada, la veritable autenticitat no rau a ser visible per a tothom, sinó en convertir-se en un ésser d’idees viscudes i no compartides.