L'altre dia, menjant patates fregides resseques amb la princesa, tornant d'un sopar desafortunat que havia derivat en una conversa tensa sobre els conflictes del món, vam parlar de les expectatives de la vida. Jo sempre he estat una persona impacient, en tots els aspectes possibles. A vegades em surt bé, i propicio situacions que, d'altra banda, no s'haurien donat mai; però a vegades també em juguen en contra, volent que les coses vagin més de pressa que el seu ritme natural. Des que tinc un petit jardí (o, millor dit, una filera de testos), crec que estic aprenent que d'aigua en cal la justa i que a vegades hem d'esperar unes hores i uns dies per fer que les coses tornin a o continuïn funcionant. El cas és que rosegant patates refregides vaig aconseguir arribar molt més profundament a tot allò que la princesa no sol explicar, bé sigui per ser de poques paraules o per discreció, una característica que sempre li he admirat.
"No ho sé, Ari, a vegades has de deixar que la vida es mogui i moure't amb ella. Mira'm a mi, jo no sabia que acabaria aquí, i ara soc feliç quan fa uns mesos era molt miserable". La princesa és una persona extremadament solar, i em va sorprendre molt que em digués que hi havia hagut un moment a la seva vida on no irradiava la felicitat que ara em donava en una ciutat plujosa, freda i amb un punt impersonal. Hi ha frases que, sense saber per què, ens ressonen i remuguen, i aquesta va ser una d'elles, que em va fer passar dies pensant. Per què sempre estic maquinant el següent pas, sense deixar que sigui la pròpia vida la que em brindi la sorpresa o la següent oportunitat? Per què, en lloc de confiar en el que he fet fins ara i pensar que tot arribarà, m'ofusco en perseguir els meus somnis pensant que hi haurà una recompensa per córrer i afanyar-te i procurar estar en una bona posició en la cursa eterna? Per què no puc fer molt menys del que podria fer i ser feliç de tal manera? Per què em suposa tan dolorós acontentar-me amb una conformitat quotidiana?
A vegades hem d'esperar unes hores i uns dies per fer que les coses tornin a o continuïn funcionant
Sempre que penso en Madama Butterfly penso en el Japó, és clar, i també amb el meu amic Lluc, que és musicòleg. M'agrada tenir amics que fan coses que no conec perquè així m'ho expliquen i puc relacionar-les amb l'amor que en tinc. Més enllà de la brillantor de la seva música, la tràgica història de Puccini explica la història d'una dona que espera un marit que no tornarà mai. Aquesta espera la porta a la desesperació, i amb això a un dels cants més bonics, bells i passionals que s'escolta en la repetitiva història dels clàssics de la música. Madama Butterfly sempre m'ha fet molta i molta pena, però una pena profunda de qui es compadeix de la tristor irresoluble en un ésser humà que pateix envà.
En conseqüència, sempre m'ha fet molta por ser ella, pensar que podria arribar a ser una persona que desespera per un amor o un futur promès que no arribarà mai. Seria completament reduccionista afirmar que, per la por a ser una, actuo de manera trepidantment contrària, però sempre hi ha una part de veritat en totes les exageracions i reduccionismes. Per algunes coses serà inevitable que fem pena, o que generem pena en altres persones, però pensar que és per esperar de manera quasi malaltissa és un fals horitzó és un fet que el meu rígid orgull no està preparat per suportar. Pensar que em podria passar tota la vida esperant una cosa que no passarà em fa estar alerta, però a vegades fa que no pugui fer això que la meva generació anomena fluir. Suposo que la vida és això, adonar-nos de les nostres pròpies contradiccions, empassar-nos-les i aprendre a volar per defugir convertir-nos en una Madama Butterfly.