"Tot, tot alhora i en tots els llocs". He traduït al meu estil (perdona l'atreviment) el títol de la famosa pel·lícula. És una experiència curiosa la pel·lícula, que barreja comèdia i drama, sense oblidar alguns tocs d'altres gèneres. És difícil de classificar i no és per a tots els gustos. La narració et porta a través de seqüències boges, mentre veus les peripècies d’Evelyn (Michelle Yeoh), una immigrant xinesa que viu als Estats Units, i et preguntes repetidament què és exactament el que està passant. Després d'una ruptura entre dimensions que ha capgirat la realitat, el que és possible esdevé sorprenent, i de nou, allò que hauria de ser impossible es presenta com si fos normal. Tot és un esdeveniment, i tot succeeix alhora i a tot arreu. És per a tornar-se boig.
És ficció, però la ficció sovint és un terreny de joc adequat per exercitar la imaginació i la creativitat, encara més en aquesta època amb guions cada cop més bojos. És possible que tot sigui possible, sense haver de fer eleccions? És possible que tot pugui existir alhora?
"La ficció sovint és un terreny de joc adequat per exercitar la imaginació i la creativitat"
Dani Rodrik, economista i divulgador, creu que no. Ha publicat recentment el dilema triple dels pobles (a partir d'algunes altres aportacions prèvies) i hi afirma que els pobles s’enfronten a un dilema de tres arestes quan intenten equilibrar tres objectius fonamentals: la globalització econòmica, la sobirania nacional i la democràcia política; tot això, no es pot. Segons Rodrik, és impossible aconseguir plenament els tres objectius alhora i, per tant, els pobles han de triar-ne dos i sacrificar-ne un, necessàriament.
El trilema és com un fil que estira el teixit i els pobles intenten mantenir l’equilibri, sovint sense saber que la caiguda és inevitable. De fet, a mesura que els pobles mantenen la sobirania i aprofiten la globalització, redueixen la democràcia interna; en buscar globalització i democràcia alhora, han de renunciar a una part de la sobirania nacional (necessàriament, segons Rodrik); al mateix temps, per mantenir la democràcia i la sobirania, el poble ha de limitar la globalització, buscant un major proteccionisme en perjudici de la integració econòmica internacional.
"Els països que volen afrontar el dilema triple, difícilment trobaran una recepta que exigeixi seguretat absoluta"
Estiguis d'acord o no, la cerca de respostes davant d’aquest trilema obre oportunitats per a la innovació. Podrien sorgir nous models de governança (tant en l'àmbit mundial com en l'àmbit local) que impliquin canvis en les regles del joc, per exemple. Teòricament, els pobles podrien afrontar un model de globalització més regulat i equilibrat, orientat a la protecció de les persones i del medi ambient, juntament amb sistemes democràtics sòlids. O podríem oferir una oportunitat al que es considera la següent generació de la globalització, un model digital que també ofereix oportunitats per avançar en la cooperació internacional, sense haver de renunciar a un control excessiu sobre les polítiques locals.
Per descomptat, cap d’aquestes opcions garanteix resultats positius, però els països que volen afrontar el dilema triple, difícilment trobaran una recepta que exigeixi seguretat absoluta, ja que es pot dir, sense por de fer espòilers, que no n'hi ha. Van sense mapa, anem.
Aquest horitzó pot resultar aterridor o desil·lusionant, però com diu el protagonista de la pel·lícula esmentada anteriorment, "si no podem escollir què fem, almenys escollim com ho fem".