Mama, per què lluites per les dones?
08
de Març
de
2017
Un dia la meva filla em va preguntar: "Mama, per què lluites per les dones?" Jo li vaig respondre que ho feia per justícia. Ella em va tornar a preguntar: "D'acord, però per què lluites per les dones?" I li vaig dir: "T'explicaré una història", una història que avui comparteixo amb vosaltres.
Quan jo era petita, cada dia la meva mare, mare de sis fills, perseguia el meu pare pel passadís, d'habitació en habitació, mentre ell s'arreglava, es pentinava i es posava l'abric. La meva mare li explicava coses dels fills i del dinar que hauria de preparar per tots. Era una pregària que durava ben bé mitja hora i que acabava amb les paraules del meu pare: "D'acord, quant necessites?" La meva mare li demanava diners per anar a la plaça. Cada dia, dia rere dia. Algunes vegades ell se n'havia anat sense donar-li i la meva mare feia màgia amb restes d'aquí i d'allà. La seva vida i la vida dels seus fills pendents que el meu pare li donés un bitllet o decidís no fer-ho o, simplement, se n'oblidés.
La meva filla pensava que tot això era una història de quan manava Franco, de quan hi havia la dictadura, del passat, d'un passat molt llunyà.
Uns anys després de formar-se a les millors universitats del nostre país, de fer un màster a l'estranger i d'adquirir certa experiència, la van seleccionar per un lloc d'alta direcció. Estava molt contenta, era la feina que li agradava, a una empresa molt reconeguda i ho va anar a celebrar amb uns amics. Aquella nit, contents de la seva independència, van fer un tast entre els amics per saber què cobraven. La meva filla es va adonar que, malgrat que el nou càrrec era molt reconegut socialment, ella cobraria gairebé la meitat que els seus amics homes per càrrecs similars. No ho entenia. Va anar a parlar amb el director de Recursos Humans i li va dir: "Si fos home, cobraria molt més, veritat?" Ell li va contestar: "Per descomptat, però no ho podràs canviar".
Això passava a principis del 2000, en ple creixement econòmic.
Els indicadors en clau de gènere que hem creat des de l'ODEE ens han donat una diagnosi clara de la situació de les dones en el mercat laboral i en la societat i també ens ajuden a entendre les causes i les conseqüències d'aquesta situació.
La bretxa salarial arriba al 25%: una dona cobra un 25% menys que un home pel mateix lloc de treball. El 67% de les empreses catalanes no tenen cap dona a la direcció. El 79% dels catedràtics i alts directius docents són homes i només hi ha dues rectores dones a Catalunya. Tan sols el 30% de les persones que treballen en la indústria tecnològica són dones. A Catalunya, només hi ha deu dones al capdavant de startups. I així, successivament...
Ara, la pregunta intel·ligent és: i per què passa això?
Això passa perquè arrosseguem una societat patriarcal dividida en rols mil·lenaris segons el sexe. On a l'home se l'educa per triomfar, per tenir ambició, per tenir èxit professional i social i a la dona se l'ensenya a ser prudent, a ser convenient, a ser mare i a estar al servei dels altres. La nostra societat s'ha creat seguint aquesta dualitat i el món professional s'ha organitzat amb estructures, horaris, costums i hàbits que només perpetuen una cultura empresarial obsoleta, piramidal i jeràrquica basada en el presencialisme més que en els objectius, la productivitat i l'eficiència, amb prejudicis i sistemes de creences ancestrals en els quals l'autoritat està representada per l'home i que tenen poca meritocràcia i transparència. Tot això, unit al fet que no hi ha corresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura, fa que les dones carreguin a les seves espatlles dobles jornades, sinó triples.
Les dones ens pensàvem que demostrar molta responsabilitat i molta eficiència ens portaria a l'èxit professional, però no ha estat així. Som responsables, som bones, capaces, intel·ligents, grans i fortes. El que necessitem és desmuntar aquests micromecanismes que no només no ens deixen créixer, sinó que obstaculitzen que com a societat ens puguem beneficiar de les capacitats del 50% de la població, que són dones.
Avui, deixeu-me somiar i, per un moment, deixeu-me plantar una petita llavor a la vostra imaginació, la llavor del món que volem les dones.
Quan jo era petita, cada dia la meva mare, mare de sis fills, perseguia el meu pare pel passadís, d'habitació en habitació, mentre ell s'arreglava, es pentinava i es posava l'abric. La meva mare li explicava coses dels fills i del dinar que hauria de preparar per tots. Era una pregària que durava ben bé mitja hora i que acabava amb les paraules del meu pare: "D'acord, quant necessites?" La meva mare li demanava diners per anar a la plaça. Cada dia, dia rere dia. Algunes vegades ell se n'havia anat sense donar-li i la meva mare feia màgia amb restes d'aquí i d'allà. La seva vida i la vida dels seus fills pendents que el meu pare li donés un bitllet o decidís no fer-ho o, simplement, se n'oblidés.
La meva filla pensava que tot això era una història de quan manava Franco, de quan hi havia la dictadura, del passat, d'un passat molt llunyà.
Uns anys després de formar-se a les millors universitats del nostre país, de fer un màster a l'estranger i d'adquirir certa experiència, la van seleccionar per un lloc d'alta direcció. Estava molt contenta, era la feina que li agradava, a una empresa molt reconeguda i ho va anar a celebrar amb uns amics. Aquella nit, contents de la seva independència, van fer un tast entre els amics per saber què cobraven. La meva filla es va adonar que, malgrat que el nou càrrec era molt reconegut socialment, ella cobraria gairebé la meitat que els seus amics homes per càrrecs similars. No ho entenia. Va anar a parlar amb el director de Recursos Humans i li va dir: "Si fos home, cobraria molt més, veritat?" Ell li va contestar: "Per descomptat, però no ho podràs canviar".
Això passava a principis del 2000, en ple creixement econòmic.
Els indicadors en clau de gènere que hem creat des de l'ODEE ens han donat una diagnosi clara de la situació de les dones en el mercat laboral i en la societat i també ens ajuden a entendre les causes i les conseqüències d'aquesta situació.
La bretxa salarial arriba al 25%: una dona cobra un 25% menys que un home pel mateix lloc de treball. El 67% de les empreses catalanes no tenen cap dona a la direcció. El 79% dels catedràtics i alts directius docents són homes i només hi ha dues rectores dones a Catalunya. Tan sols el 30% de les persones que treballen en la indústria tecnològica són dones. A Catalunya, només hi ha deu dones al capdavant de startups. I així, successivament...
Ara, la pregunta intel·ligent és: i per què passa això?
Això passa perquè arrosseguem una societat patriarcal dividida en rols mil·lenaris segons el sexe. On a l'home se l'educa per triomfar, per tenir ambició, per tenir èxit professional i social i a la dona se l'ensenya a ser prudent, a ser convenient, a ser mare i a estar al servei dels altres. La nostra societat s'ha creat seguint aquesta dualitat i el món professional s'ha organitzat amb estructures, horaris, costums i hàbits que només perpetuen una cultura empresarial obsoleta, piramidal i jeràrquica basada en el presencialisme més que en els objectius, la productivitat i l'eficiència, amb prejudicis i sistemes de creences ancestrals en els quals l'autoritat està representada per l'home i que tenen poca meritocràcia i transparència. Tot això, unit al fet que no hi ha corresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura, fa que les dones carreguin a les seves espatlles dobles jornades, sinó triples.
Les dones ens pensàvem que demostrar molta responsabilitat i molta eficiència ens portaria a l'èxit professional, però no ha estat així. Som responsables, som bones, capaces, intel·ligents, grans i fortes. El que necessitem és desmuntar aquests micromecanismes que no només no ens deixen créixer, sinó que obstaculitzen que com a societat ens puguem beneficiar de les capacitats del 50% de la població, que són dones.
Avui, deixeu-me somiar i, per un moment, deixeu-me plantar una petita llavor a la vostra imaginació, la llavor del món que volem les dones.