Matar al pare és una de les principals teories freudianes que fan referència a la necessitat que, quan una petita personeta es torna adulta, ha de trencar lligams amb el que fins ara han estat les seves coordenades de llibertat i referència davant del món. Matar al pare és clarament una figura retòrica, exagerada com ho són totes les que s'inventen els que se les donen de filòsofs i grans pensadors (com ara Freud) i que té aquest punt de rebel·lió juvenil tan al·licient i seductora per una època de trencar, deslliurar-se i començar el mateix camí.
La metàfora s'ha usat en molts altres contextos, des de pràctiques laborals fins a relacions tòxiques familiars, però el sí del seu significat rau en una necessitat clara de trencament amb el qual fins al moment s'havia establert com a autoritat moral. Tanmateix, com sempre, la nostra societat posa el focus en el fet superficial equivocat; i és que no és el pare, l'ocasionador de tots els mals, sinó la metàfora del príncep blau, d'aquest home de les pel·lícules que apareix de manera sobtada i t'omple de purpurina la teva vida i tot el que has fet fins aleshores té sentit perquè estem destinats a estar junts.
Més enllà del dibuix d'aquest príncep com a real, perfecte i clarament normatiu (cosa que ja ens podria ocupar soleta una sèrie d'articles), el que penso que és nociu, d'aquesta metàfora, és el fet que les nenes, des de ben petites, ens construïm la idea que un dia, de sobte i sense avisar, arribarà una persona que ens canviarà la vida, ens donarà tot el que sempre hem pensat merèixer i, de manera màgica, les nostres preocupacions seran resoltes en un final feliç on tothom menja anissos i ningú recorda massa res del passat. Aquest pensament màgic té molts problemes, però els dos més importants són els següents: en primer lloc, el fet de deixar en mans de la providència la teva pròpia felicitat. En lloc de centrar-te a explorar el que et fa feliç i fer estimacions de què has de fer per arribar on vols estar, ho deixem en mans d'un senyor màgic que ens resoldrà tots els problemes amb un somriure i una frase amable. Per desgràcia, amb vint-i-set anys, ja puc dir que no és res més lluny de la realitat.
"Aquest pensament màgic deixa en mans de la providència la teva pròpia felicitat"
En segon lloc, es tracta de la idealització de la vida en una sola fórmula: mentre moltes de nosaltres podríem ser molt felices amb un gat, vivint amb una amiga, no tenint fills o enamorant-nos cada tres anys d'una persona diferent, ara es veu que no, que només et pots enamorar un cop, de l'home més guapo del món, i si ho deixeu és que no era aquella persona i vinga, tornem a començar. La veritat és que més que una fantasia vital, aquesta dinàmica sembla el joc de l'oca, i no m'acaba d'agradar ara que l’he hagut de viure més d’un cop.
Per això penso que el més ràpid és matar el príncep. Bé, no matar-lo físicament, sinó metafòricament. Si alguna lectora té un príncep perfecte i mengen anissos i viuen feliços, que no canviï res. Però per a les altres, per les que hem estat capturades per aquesta idea que la felicitat es presenta de forma màgica, ho transforma i cura miraculosament, seria millor que ens focalitzéssim a fer el que ens agrada, prendre bones decisions vitals, centrar-nos en els nostres objectius i després, si arriba un príncep blau, benvingut sigui, però que no es pensi que el conte canviarà de cop i volta només perquè ell acabi d'arribar.