A menys món real, més món virtual

És una plataforma? És una tecnologia? És una marca? No, és Zuckerberg! Així podríem resumir l’anunci de Meta que un Mark Zuckerberg amb superpoders va fer dijous passat. Ho van fer en vídeo de presentació que semblava una keynote d’Apple a SecondLife dirigida per l’Spielberg de Ready Player One fins dalt d’àcid.

El director general de Facebook, Inc. anunciava que a partir de llavors el conglomerat propietari de plataformes com Facebook, Whatsapp i Instagram passava a anomenar-se MetaPlatforms, Inc. Facebook segueix els passos de Google que el 2015 va cedir el protagonisme a Alphabet com a marca paraigua o els d’Apple que el 2007 va deixar de dir-se Apple Computer, Inc. per passar a ser Apple Inc.

El canvi de nom arriba forçat per la situació de Facebook després de l’enèsim escàndol, que aquest cop ha estat de dins. Les filtracions de l’ex-treballadora Frances Haugen, les investigacions al Congrés dels EUA i del Parlament del Regne Unit, la incapacitat de créixer en els segments més joves de població i la pressió dels seus accionistes han obligat Zuckerberg a treure’s un conill del barret. Si heu vist la sèrie Silicon Valley d’HBO haureu tingut un déjà vu (si no l’heu vista correu a fer-ho).

El canvi de nom arriba forçat per la situació de Facebook després de l’enèsim escàndol

Al canvi de nom cal afegir-hi, doncs, aquesta sortida endavant, i cal a més, afegir-hi un canvi de paradigma, paraula lletja però que està de moda. La web com la vam conèixer els que hi érem, era una xarxa de documents que ens permetien viatjar per un espai informacional inabastable saltant d’enllaç a enllaç sense moure’ns de l’habitació de casa. Després va venir el color, les imatges en alta resolució, el vídeo, la internet mòbil, el Habbo Hotel, Second Life i les xarxes socials; la web va connectar persones enlloc de documents i vam ser molt feliços, almenys una temporada. I quan tot semblava que no podia anar a pitjor va arribar la covid amb les seves interminables videoconferències. Llargues hores mirant gent pixel·lada que parla amb veu de robot. Totes aquestes experiències tenen en comú que són de baixa qualitat i que passen en un rectangle de píxels davant dels nostres ulls; la web dels espectadors.

Arribats aquí cal recordar que Meta surt del concepte de metavers, un terme creat per NealStephenson a la seva novel·la de 1992 SnowCrash. Stephenson no va ser el primer en parlar d’un espai digital 3D que fos percebut com un univers virtual pels nostres sentits; abans ja ho havien fet VernorVinge (TrueNames, 1981) i d’altres (de fet, ens podríem remuntar fins a Plató).

El metavers es proposa com la propera iteracció de la web. Del rectangle de la pàgina a les tres dimensions de l’espai; de l’estar davant d’una pantalla a ser a dins d’un entorn; de fer clic a enllaços per canviar de pàgina a teletransportar-nos per canviar d’espai; de ser-ne espectadors a ser-ne actors. Si esteu pensant en Second Life; és això, si esteu pensant en Ready Player One: també. En tots dos hi trobem propostes de metaversos que ens ofereixen una vida virtual lliure de restriccions —fins i tot sense lleis físiques— amb la promesa d’una millor vida virtual. L’exemple del noi amb paràl·lisi cerebral que podia ballar a Second Life va obrir informatius de tot el món ara fa quinze anys.

Del rectangle de la pàgina a les tres dimensions de l’espai; de ser-ne espectadors a ser-ne actors

Second Life va arribar a tenir un milió d’usuaris actius el 2013 que va anar perdent fins els 300.000 el 2018. El cas de Ready Player One (Spielberg, 2011) és diferent. Parla d’un metavers però no passa al metavers; és Hollywood i passa en una pantalla de cinema. A la pel·lícula, la gent viu i es diverteix al metavers, de nom OASIS, perquè el 2045 el món real és una merda, especialment Oklahoma City, on se situa l’acció física. A diferència de Second Life la pel·lícula va ser un èxit de taquilla. Quan tot semblava perdut per Second Life va arribar la covid. En poc més d’un any va triplicar el seu nombre d’usuaris fins arribar a nivells de 2013.

Ara és Facebook, perdó, Meta, qui ens proposa un metavers. Les tecnologies han millorat, però des d’un punt de vista qualitatiu els problemes són els mateixos de fa 30 anys: qui es posarà durant hores un dispositiu a la cara per gaudir d’una realitat alternativa que no acaba de ser ni real ni alternativa? Els quantitatius, per això, són d’una altra magnitud. Els 3.000 milions d’usuaris clients de Meta (Facebook, Instagram, Whatsapp, FB Messenger) no tenen res a veure amb el magre milió del Second Life dels bons temps. D’aquests, molts ja dediquen part de la seva vida a l’oci —xarxes socials, videojocs o plataformes de streaming— sense massa espai per les experiències físiques de primera mà com llegir un llibre físic, anar a buscar bolets o navegar pel Carib en iot privat. Zuckerberg sap que a aquest precariat digital li serà molt fàcil vendre’ls el seu metavers i que com més trencat, fragmentat i dividit estigui el món real més atractiu resultarà el seu món digital. Per cert, un món que ha ajudat a trencar, fragmentar i dividir amb la seva irresponsabilitat. A menys món real, més món virtual. Li regalo l’eslògan.