Més enllà de la fatiga

Els dies al voltant de cap d'any són l'oportunitat que ens donem tots plegats de tornar a ser com els nens que no calculen, i de tornar a somniar. Un replegament cap a entorns on els gestos tenen formes de gratuïtat i aparença de cor gran.

Encara que sembli un parèntesi màgic, uns dies en què ens volem tractar els uns els altres pel que som (germans, fills, parelles, amics) i no pel que produïm o som capaços d'intercanviar (clients i proveïdors de serveis, pagadors i cobradors d'impostos, compradors i venedors de productes), els dies de l'aturada de Nadal són el darrer dels desafiaments a la roda materialista que ens fa voltar la resta de l'any, la roda que de tot en fa transacció i matèria.

Que s'entengui: la festa del Nadal i Cap d'Any és també una festa del consum, i el mercat busca fórmules per introduir-s'hi per qualsevol escletxa... però la lògica per la qual consumim i celebrem segueix tenint una aspiració a que la faceta humana s'imposi per sobre la valoració econòmica. Això explica que sigui una època on simultàniament a aquesta celebració de l'amor mutu, aflorin reaccions cíniques, de persones que impúdicament fan gala de no creure en la rectitud i la sinceritat de la societat.

La festa del Nadal i cap d'any és també una festa del consum, i el mercat busca fórmules per introduir-s'hi per qualsevol escletxa

Però no m'interessa parlar del cinisme, sinó de la fatiga. Perquè la fatiga acumulada de tot l'any troba en aquests dies un cert descans físic i també psicològic. Poder passar uns dies despreocupat de les constriccions que tenen empresonat el dia a dia: la maquinària de la qual és difícil sostreure’s, i que ens passa com una piconadora fins deixar-nos fatigats. Em refereixo a la idea sobredimensionada de mercat segons la qual tothom pot ser autosuficient algun dia si s'esforça, la felicitat es pot comprar amb diners i tot es pot reduir a una relació transaccional. La idea obsessiva de reduir la realització personal a l'assoliment d'unes expectatives predominantment individuals que siguin quantificables. És a dir, una promesa utòpica d'un paradís a la Terra.

Tal lògica materialista és tecnoidolàtrica i eficientista fins a l'obsessió i es tradueix en una manera d'enfocar la vida social i laboral enormement tecnificada centrada en l'eficiència econòmica de tot, que sota un indubtable atractiu, ha aconseguit portar masses de treballadors cap a l'autoexplotació, que la narrativa oficial sap vendre com autorealització. I, de retruc, afecta a la manera d'enfocar la vida política. Sense que hi haguem parat gaire atenció, s'ha instal·lat una desconfiança general exagerada vers els responsables polítics, als quals se'ls considera ineficients i corruptes, fent una esmena a la totalitat a una funció de gestió pública que és al capdavall imprescindible, agradi o no. La decepció respecte la democràcia liberal està arribant fins a l'absurd que hi hagi qui es queixi del pluralisme o que lamenti la diferència d'opinions a la societat... com si la homogeneïtat en coses opinables fos un bé social. I no ens estranyi que comencin a guanyar suport opcions polítiques que reclamen polítics que s'assemblin més a gerents de multinacionals que a servidors del poble. Personalment, prefereixo mil vegades més una societat polaritzada que és capaç de confrontar-se a través d'un sistema democràtic liberal (votacions, propostes polítiques, partits, etc.) que no una societat monolítica portada amb un eficient gestor que no té interès en representar tothom. La política permet abordar les possibilitats des de la sobirania popular, que no sempre va de la mà de les normes del mercat.

Podem ser més escèptics respecte el mite de l'autorealització i de què tot es pot comprar?

La pressió es fa antipàticament pesada... fins que arriba el Nadal, i amb ell, la fatiga que reclama temps mort. La fatiga sembla l'únic que, hores d'ara, aconsegueix frenar a un mercat que ens esgota tant amb la seva implacabilitat.

Quan tornem a treballar, en uns dies, deixarem que el mercat torni a imposar la seva norma potser perquè, en el fons, no ens creiem que el món pugui ser d'una manera diferent. Però, ¿podem anar més enllà de la fatiga? Podem ser més escèptics respecte el mite de l'autorealització i de què tot es pot comprar? Personalment, la resposta és sempre afirmativa, sempre que s'assumeixin els dos ingredients fonamentals per ser un agent en el canvi necessari: que tinguem un motiu suficient, i una disposició a assumir els costos d'aquesta llibertat. Bon any nou!