La brillant economista italiana Marianna Mazzucato ha fet bandera del concepte de missió de país, considerat com a una associació entre el sector públic i el privat per resoldre algun dels grans reptes de la societat. El programa espacial Apol·lo als anys 60 és un exemple clàssic de missió de país, l’objectiu del qual era posar un humà a la Lluna, i que implicava solucionar desenes de problemes tècnics d’altíssima complexitat. L’èxit només va ser possible amb una col·laboració publicoprivada per un propòsit comú, i va comptar amb bones dosis d’innovació, fracàs i experimentació tot enfocat a la consecució d’un objectiu col·lectiu. En aquell cas, el teló de fons era la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica per veure qui era el primer que aconseguia posar el peu a la Lluna.
El context actual ja no és el d’una lluita entre dos països per sortir abans del Planeta, sinó una lluita col·lectiva per salvar-lo. No competim entre nosaltres, sinó contra el temps. Per fer-hi front necessitem fer moltes accions de diferent tipus, i una d’elles és canviar radicalment la manera en què generem i consumim energia, sector responsable de més d’un terç de les emissions que causen l’emergència climàtica. Actualment menys d’un terç de l’energia que consumim al món és elèctrica (la resta és gas i petroli), i d’aquesta, només el 30% és d’origen renovable. Tanmateix, es preveu que aquest percentatge augmenti substancialment els propers anys, i que el 2050 el gruix de l’energia elèctrica es cobreixi amb fonts renovables. Tecnològicament, ja no hi ha dubte que així serà, i els països es van comprometre en la darrera cimera del clima (COP28) a triplicar la quota de renovables de cara al 2030.
"El sector de l'energia és el responsable de més d’un terç de les emissions que causen l’emergència climàtica"
El gran problema és que aquesta descarbonització de l’electricitat només afectarà, si no hi fem res més, un terç de tot el pastís energètic. I el gran repte energètic, i potser no tan conegut com les renovables, és aconseguir que aquest impacte sigui molt superior, electrificant el màxim de consums possible. Canviar la proporció actual d’1/3 elèctric versus 2/3 fòssil per una altra d’almenys 2/3 elèctrics versus 1/3 fòssil. Això afecta múltiples sectors empresarials, la ciutadania i el sector públic, i requereix innovació, estratègia, audàcia i lideratge. Reuneix tots els ingredients per convertir-se en una missió de país que aposti per electrificar els consums energètics, de forma que puguem descarbonitzar el sector energètic, i de pas estendre l’avantatge competitiu que suposa tenir l’energia més barata d’Europa, gràcies a comptar amb centrals renovables que gaudeixen de rendiments superiors que les del nord d’Europa, per disposar de majors nivells de radiació solar. I en quins àmbits hem d’actuar? Doncs a les llars, les indústries i les carreteres.
Un terç de les llars, a banda de tenir electricitat, estan connectades també a la xarxa de gas, normalment per cobrir consums tèrmics com calefacció i aigua calenta sanitària, així com, en alguns casos, també els de la cuina. Avui dia existeixen solucions més eficients, com la bomba de calor, que permeten, sense perdre confort, cobrir aquests consums amb energia elèctrica, principalment gràcies a l’aerotèrmia o, allà on sigui possible, la geotèrmia. El gran repte de l’aerotèrmia és el seu elevat cost d’inversió (uns 10.000 euros després dels ajuts), que fa que molta gent estiri al màxim la vida útil de la caldera de gas que ja tenen. Un cop en funcionament, és més barat i menys volàtil escalfar la casa amb electricitat que amb gas, però la inversió inicial pot desanimar la gent.
A Europa s’hi està fent una aposta decidida, amb un objectiu de 60 milions d’unitats instal·lades el 2030. Actualment en portem 23 milions, destacant països com Alemanya, que només el 2023 en va instal·lar més de 430.000 unitats. Per tant, dins la missió de país d’electrificació, cal incloure un pla d’acció per eliminar les calderes de gas en edificis públics i en llars, dedicant recursos econòmics a ajudar a la compra de les bombes de calor, agilitzant tramitacions i ajuts per a l’aerotèrmia, així com arribant a acords amb els fabricants per abaixar preus a canvi d’un augment de volum de vendes, i assegurant que una part dels equips es puguin produir a noves fàbriques a Europa.
"Dins la missió de país d’electrificació, cal incloure un pla d’acció per eliminar les calderes de gas en edificis públics i en llars"
El segon pilar de l’electrificació és el de la indústria, i en concret el dels seus usos tèrmics. Per transformar materials en productes finals, sectors com el ciment, l’alumini o el químic necessiten grans volums de calor, i aquesta calor és obtinguda majoritàriament a partir de la crema de gas natural. Es fa necessari un pacte publicoprivat entre regulador i indústria, per eliminar, sector rere sector, tots els consums de gas natural possibles, substituint-los per electricitat, i allà on no sigui tècnicament possible, almenys canviar al biogàs. Per sort, el progrés tecnològic està sent espectacular, i cada vegada hi ha més consums que passen de no electrificable a electrificable. Cal ressenyar els avenços del sector químic, on destaca l’alemanya BASF; les noves tècniques ideades per la Universitat de Cambridge per produir ciment de manera sostenible amb forns elèctrics; els múltiples projectes per descarbonitzar l’acer com el de Rio Tinto, BHP i Blue Scope; i per descomptat, a casa nostra, el projecte de Roca Sanitaris per posar forns elèctrics a les seves fàbriques. Si totes aquestes iniciatives són dotades d’un relat, una implantació sistemàtica i els incentius adequats, s’estarà aconseguint atacar al principal consum de gas del país, reduint, per tant, les emissions de manera molt eficaç.
L’últim pilar de l’edifici de l’electrificació és el de la mobilitat, actualment dominada pel petroli. En transport, l’electricitat s’ha limitat tradicionalment als raïls i el repte que té ara és conquerir el món sobre rodes: patinets, bicicletes, motos, cotxes, tractors, camions i autobusos. La solució tecnològica ja hi és, fins i tot pel transport pesant i de més llarga distància. Els sectors de mobilitat lleugera com patinets i bicicletes ja són majoritàriament elèctrics. Però cal una actuació conjunta i decidida en favor de l’electrificació integral del transport: ajuntaments que busquin i facilitin espais pels carregadors; companyies elèctriques que reforcin la xarxa allà on es puguin ubicar grans centres de càrrega; empreses promotores de carregadors que realitzin les inversions; fabricants que aconsegueixin millors preus amb la perspectiva de més volum de producció i que deixin de vendre com més aviat millor vehicles bruts; concessionaris que formin degudament els seus comercials i els incentivin que s’orientin cap a l’elèctric; tarifacions d’aparcaments i de peatges que discriminin de forma positiva en favor dels vehicles veritablement nets (espòiler: els híbrids no ho són!); empreses de logística que canviïn els seus vehicles per elèctrics de forma accelerada; estats que planifiquin i atorguin transparència al procés d’implantació dels punts de recàrrega, i que allà on no hi arribin els privats, hi inverteixin ells; autoritats de carreteres que senyalitzin degudament els punts de recàrrega al llarg de totes les rutes; i empreses tecnològiques que permetin la interoperabilitat entre els diferents punts de recàrrega i facilitin el pagament amb targeta bancària o fins i tot amb Bizum. I un cop s’electrifiqui el transport per carretera, caldrà atacar el transport marítim, on s’estan produint alguns avenços prometedors, i el transport aeri, on cal estar atents a l’evolució tècnica dels pròxims mesos per veure quina acaba sent la solució definitiva.
En definitiva, l’electrificació, com a missió de país, s’ha de convertir en un destí cap al qual enfocar un gran nombre d’accions en sectors molt diversos, sempre sota un objectiu unificat d’electrificar l’economia com a garantia de l’èxit en la lluita contra el canvi climàtic, i, de retruc, de millora de la competitivitat, ja que no hi ha energia més barata que l’electricitat generada amb fonts renovables. Si vam poder arribar a la Lluna, segur que podem electrificar la gran majoria de consums tèrmics, fins i tot els de les naus espacials.