Molt productius, però...

Ens hem quedat sense temps per estimar. En aquestes vides supercompletes que ens hem muntat, on cada vegada filem més prim en els sistemes organitzatius de les nostres jornades perquè ens hi càpiguen moltes hores de feina, unes quantes familiars, esport, lleure i oci, més formació, cultura i una mica de natura -ni que sigui respirar dos minuts a un mirador o davant del mar-… ens hem quedat sense temps per estimar.

Sense temps per donar peu a converses lentes, per donar un cop de mà a l’amic que està de mudança o per acompanyar la mare a veure aquella obra de teatre que li feia tanta il·lusió veure i que, per cert, està fent ja les últimes funcions. Ens hem quedat sense temps de fer el gandul al sofà amb la persona que estimem, sense tenir l’encefalograma pla perquè ja ho hem donat tot mentalment les 23 hores restants del dia. O sense temps per conèixer gent nova i donar peu -i temps- perquè se’ns dibuixi un somriure tonto a la cara. I mira que aquestes aplicacions per lligar, justament, combaten la falta de temps… però clar, al que ofereixen tampoc se li pot dir estimar.

Que potser hi ha qui em llegeix i pensa que sóc una exagerada i una desorganitzada, que clar que hi ha temps. I potser no van desencaminats. Però no estic parlant del meu cas personal, sinó del d’una societat -la nostra- cada vegada més individualista, on la llibertat va per davant de la responsabilitat. Una societat líquida, amb vincles més dèbils, menys lligada a la família, que té por al compromís, que dóna l’esquena a la gent gran i que, malauradament, arrossega una taxa de suïcidis que no ha deixat de créixer en els últims 10 anys.

L'altre dia, al congrés Woman Evolution Barcelona, vaig compartir panell amb la psiquiatra Amanda Rodríguez, autora del llibre Siente lo que comes, que parlava de la connexió que hi ha entre el nostre cervell, el nostre aparell digestiu i les nostres emocions. Defensava, primerament, la connexió d’aquests tres elements amb exemples molt pràctics del nostre dia a dia: “Quan estem enamorats sentim papallones a l'estómac, quan estem nerviosos el que sentim és un nus, quan estem estressats hi ha qui té descomposició…”. No és res nou: el que pensem i el que sentim té un efecte directe en la nostra salut. O dit d’una altra manera: som el que pensem i el que sentim. I una volta més: sentim amb el cos.

"Aquesta mentalitat que impera en els nostres dies respecte a la productivitat ha perjudicat greument el temps de les relacions"

De fet, la doctora analitzava a la seva sessió tots aquells mecanismes que estan implicats a les malalties mentals i les depressions (el 25% de la població ho patirà en algun moment de la seva vida segons l’OMS): la microbiota, el sistema immunitari, la permeabilitat de l’intestí, els fàrmacs, la dieta… i -ull- l’estrès i el patró relacional. I em vull aturar en aquests dos últims, els que estan a les nostres mans, i fer una reflexió sobre el tipus de vida que estem portant i, sobretot, on estem ubicant les nostres relacions en aquests sistemes organitzatius de les nostres jornades que anomenava al principi.

“Ens falten relacions íntimes i amb profunditat”. Així ho va denunciar l’Amanda Rodríguez. Contundent. De fet, va dir literalment que per tenir salut mental i física no n’hi ha prou amb cuidar la dieta, fer exercici i dormir bé, que cal “nodrir-nos de vida”. És a dir, “cuidar-nos a nosaltres i cuidar el nostre entorn”. Cuidar-nos a nosaltres té a veure també amb cuidar l’altre, amb que el nostre voltant -i sobretot aquells qui estimem- estiguin bé. I potser aquesta mentalitat que impera en els nostres dies respecte a la productivitat ha perjudicat greument el temps de les relacions i ha provocat una crisi de les cures.

Per molt productius, autònoms i autosuficients que siguem, no podem sols. Necessitem dels altres. Li robo una última cita: “Som autònoms però dependents dels altres”. I això no ens fa més fràgils. Sinó que entendre que vivim connectats al nostre entorn social i mediambiental, ens pot fer més capaços i forts. I més feliços també.

De fet, el llibre Una buena vida, de Robert Waldinger i Marc Schulz, conclou quelcom semblant. El llibre és el resultat d’un estudi fet per la Universitat de Harvard a centenars de persones durant molts anys de la seva vida amb l’objectiu de respondre una pregunta: què ens fa feliços? La conclusió -disculpeu-me l’espòiler- és que el factor que més influeix en la nostra felicitat no són la salut ni l’èxit professional, no és quant guanyem ni on vivim; són les relacions personals que tenim. La qualitat d’aquestes relacions. Ara bé, haurem de fer temps per estimar(nos).