Vivim en un moment en què les coses ja no duren per sempre. Les feines, les persones estimades, les cases, les situacions geogràfiques o, fins i tot, les nostres maneres de viure i entendre la vida. Després d'abandonar una societat de fonaments robustos i inapel·lables ens trobem transitant cap a un sistema on tot mereix, com a mínim, una oportunitat. Davant la relativament nova llibertat existencial que trobem davant nostre com un aparador esplendorós i destruït al mateix temps, és feina de cada persona recollir les peces que li fan més gràcia (o que es pot permetre) i continuar amb el que serà forjat com el seu camí vital.
Com que res és fix ni res té una base sòlida que ens faci sentir completament protegits, tot és susceptible d'esdevenir-ho. Tanmateix, la consciència de la finitud de les possibilitats ja és una veritat de la qual no podem fugir. La majoria de les persones del meu voltant s'han construït les seves petites fortaleses i refugis, llocs on se senten còmodes i es fan la vida més amable i feliç. Una feina estable, una parella romàntica, una colla d'amics amb qui fer plans divertits de tant en tant, un hobby o esport que els permet fugir de la rutina, un viatge pendent o renovar una casa antiga. Tot són, en una última instància, espais de seguretat i tendresa, però també són temporals. I si això podia ser una frustració en el passat, ara sembla més aviat una alliberació de la pressió d'haver de restar sempre i per sempre en el mateix estat, sense possibilitat de canvi, de transformació, de creixement.
"Com que res és fix ni res té una base sòlida que ens faci sentir completament protegits, tot és susceptible d'esdevenir-ho"
Les coses s'acaben. És una realitat. Les grans històries d'amor que hem viscut en altres moments de la vida ara ens semblen realitats llunyanes i oníriques, com també els moments vitals com l'etapa universitària, l'institut, la nostra primera feina, la infància o, fins i tot, suposo que quan em faci més gran trobaré a faltar el moment actual. Tot acaba, i això no vol dir que no tingui sentit començar res. Al contrari: és justament en la consciència de la finitud que s'amaga l'acte revolucionari de començar una cosa.
Per això em sorprèn la por que tenim als nous començaments. La por que tenim quan les coses se'ns en van de les mans i es queden al límit del qual considerem com a controlable. Si la vida és un gran conjunt de grisos i de colors entre extrems, per què ens sentim tan vulnerables quan som conscients d'ocupar aquestes posicions? El simple fet d'estar vius és un acte radical, complex i contradictori, però amb un valor que és inestimable.
"El simple fet d'estar vius és un acte radical, complex i contradictori, però amb un valor que és inestimable"
Al contrari de la gran quantitat d'evidència de patiment, dolor, injustícia i desigualtat, la vida resisteix com un miracle en les societats postcontemporànies. I és justament en aquests moments de foscor on no hem de deixar que el pitjor s'apoderi de nosaltres, sigui el blanc o sigui el negre, i deixar de banda l'única certesa que podem assumir: que la vida es tracta d'una carrera llarga, d'una trajectòria de no retorn navegant els múltiples colors grisos.