Si esteu llegint aquest article a mig respondre un correu, mentre esteu fent una videoconferència o a mig episodi d’una sèrie, us interessarà saber que això que us penseu que esteu fent —multitasca— no existeix. La multitasca forma part de la mitologia digital, junt als nadius digitals i la transformació digital: éssers que tothom assegura que existeixen però que ningú no ha vist mai.
(He començat per les conclusions de l’article per si alguna notificació requereix de la vostra atenció, per si us toca parlar a la videoconferència o per si la sèrie s’ha fet de sobte interessant).
Tots sobreestimem les nostres capacitats de gestionar múltiples tasques alhora i tots som pitjors del que ens pensem fent-ho
Entenem per multitasca la capacitat de fer dues tasques que requereixen la nostra atenció focalitzada alhora, canviant el focus d’una tasca a l’altra ràpidament i successiva. És com si tinguéssim el superpoder de fer dues coses alhora. Però, ai las, resulta que això no és ben bé així. Nombrosos estudis han demostrat que el nostre cervell no és tan bo com ens pensem quan es tracta de fer dues coses alhora. De fet, sovint ens pensem que som més bons del que som en realitat a l’hora d’avaluar les nostres capacitats. Això explica perquè sempre trobem el camí de tornada més curt que el d’anada: tendim a sobrevalorar la nostra capacitat i pensem que farem el camí amb menys esforç del que realment cal. A l’hora de tornar, com que ja tenim la mesura justa de l’esforç necessari, en fem una avaluació més acurada i per això ens sembla més curt. La sobrevaloració de les capacitats pròpies dels individus —com més incapaços, més incapaços són també de valorar les seves pròpies capacitats— és un biaix cognitiu que es coneix com l’efecte Dunning-Kruger en honor als seus proponents.
El que en diem multitasca és en realitat un canvi ràpid de tasques, i no només no augmenta la nostra productivitat sinó que la disminueix, penalitza la nostra atenció i minva la nostra capacitat de comprensió. Si penseu que canviar de tasca és també una tasca, us adonareu de seguida que arribem a una paradoxa que ens porta a pensar que el temps de realització de dues tasques a l’hora és infinit: una mena de paradoxa de Zenó; allò de “són les vuit del vespre, porto tot el dia entre mails, tuits i videoconferències i encara no he fet res avui”.
De fet, pel que fa al multitasca tots patim l’efecte Dunning-Kruger; tots sobreestimem les nostres capacitats de gestionar múltiples tasques alhora i tots som pitjors del que ens pensem fent-ho. I per si no n’hi hagués prou,estudis com aquest de la universitat de Utah demostren que la gent que més practica la multitasca són els que la fan pitjor! Els podeu veure per les autovies del país: són els cretins que van pel carril del mig a menys velocitat de la que toca perquè estan enviant whatsapps.