Una nació traïda?

El títol d’aquest article pot semblar manllevat del darrer llibre de PaulPreston (“Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social”). No és així. Ell parla de tota Espanya i d’un període relativament llarg. Mentre que aquest article correspon a la meva visió del que ha patit Catalunya d’ençà la mort de Franco per part dels polítics. A desgrat que les causes siguin diverses, jo voldria centrar el discurs, carregar les culpes, en la classe política. En els elements -partits i diputats- que hem votat al llarg dels anys i que, sense adonar-nos, han anat conformant un sistema que ha malmès el país. La població hi ha ajudat, sense dubte. Però no hi podia fer massa. La realitat és que globalment no ens hem adonat de la col·laboració local amb els enemics del país. A desgrat de qualsevol explicació, doncs, i que segurament és comprensible, els dirigents polítics acaben tenint la responsabilitat principal de la malifeta.

El problema ve de lluny. Dels orígens de la Transició. De com es va muntar el sistema polític arran la mort de Franco. I per copsar el problema amb perspectiva, al llarg del temps, convé començar per analitzar com s’han escollit els nostres representants polítics els darrers més de quaranta anys. Perquè es tracta d’una acumulació de malformacions. Podríem dir que si el país fos només una estructura física, aquesta estructura acumula fatiga de materials. Com s’ha arribat a aquest nivell de perversió política acumulada?

Podríem dir que si el país fos només una estructura física, aquesta estructura acumula fatiga de materials

A la mort de Franco es va voler dotar el sistema polític espanyol -que incloïa també les autonomies i municipis- d’un sistema electoral de partits fort, tot volent evitar-ne la fragmentació. L’origen de la preocupació es fonamentava en que, en venir d’una dictadura, no es volia córrer el risc de patir una feblesa en les estructures polítiques que podien acabar portant a un fracàs democràtic -fet que, però, a la llarga, ha tingut lloc igualment, perquè d’allí on no n’hi ha, no en raja-. En aquells temps, amanits d’un optimisme lògic, no semblava una mala decisió. Només afegir que no es va preveure que la solució havia de ser temporal i que, passats, diguem-ne, quinze o vint anys, era obligatori revisar-la.

El resultat, per fer-ho ras i curt, és que el sistema electoral que es va implantar temporalment encara perdura mentre que moltes de les democràcies que ens envolten, i ja consolidades, ja l’han reformat més d’un cop. Ara el Parlament de Catalunya es planteja, un cop més, la reforma de la llei electoral. Em temo que estem davant una mascarada, com ha succeït diversos cops. Per tal de deixar clares les conseqüències del sistema actual mirem-ho a la menuda. 

Estem davant una mascarada, com ha succeït diversos cops

El sistema espanyol (el català) té dues característiques importants que cal retenir permanentment a la memòria, ja que es tracta d’un cas únic a Europa:

• Les llistes que es presenten a les eleccions estan tancades i els membres que els composen els designa cada partit pel mètode que cadascun d’ells determina.
• Les llistes s’apliquen sobre circumscripcions molt extenses (la província), la qual cosa vol dir que les llistes són llarguíssimes. Cosa que també impedeix la possibilitat de convertir-les en obertes, on l’elector pugui marcar el candidat preferit. Si s’implementés aquesta opció el fet constituiria una fal·làcia evident, ja que a la majoria dels candidats que conformen les llistes no els coneix ni sa mare.

Aquestes característiques generen inevitablement dues conseqüències immediates que, projectades al llarg del temps, són letals en crear uns vicis i promoure unes insensibilitats remarcables. La població ja s’ha acostumat a l’aberració. I els polítics, no cal dir-ho.

• Les llistes tancades fan que els candidats es deguin al partit i, més concretament, a la direcció. Si no van a la llista no tenen escó. I no cobren. Per tant, la seva obsessió no serà mai deixar content a l’elector, el veritable “client”, sinó a la direcció del partit. Perquè l’escó no els ve atorgat pel votant, sinó pel partit. El votant només ratifica la designació que ha fet el partit. Una mena de referèndum. No hi ha escapatòria

El votant només ratifica la designació que ha fet el partit. No hi ha escapatòria

• Per si no n’hi havia prou, la gran circumscripció (la província) fa que es barregin interessos de l’elector en una mena de totumrevolutum. Què tindran a veure les inquietuds de l’agricultor del Delta amb les de l’operari d’una de les múltiples indústries químiques del Tarragonès, o els d’un xiringuito de Cambrils? Totes tres àrees de la demarcació electoral de Tarragona. Sovint els interessos són diferents i contradictoris. Qui els representa? Aquest desarrelament estimula un menfotisme electoral que reforça el sentiment generat que comento en el punt anterior ja que es desconeixen les aspiracions del votant. Si el votant no m’aporta res (no pot decidir) i el partit em garanteix la cadira, no cal trencar-s’hi les banyes. El passotisme està servit.

A la majoria de països ben governats aquest fet no té lloc. Les circumscripcions són petites. A voltes tant petites que només representen un escó, un diputat. I aquest és el punt que s’ha de resoldre. Altrament, l’enemic el tenim dins de casa. Ja en parlarem.