Els meus amics estan fent el que toca quan tens pocs anys abans dels trenta: arrelen. A poc a poc, alguns; de manera descarada, d'altres. Comencen a buscar un lloc on fer niu, a aparellar-se de manera estable, a buscar ocupacions que els omplin, però tampoc els atabalin massa, i a deixar estar els aires de grandesa que havíem pres quan ens pensàvem que ser presidents de l'ONU era el millor a què podíem aspirar per ser feliços.
Algunes amigues han anat a viure lluny, altres han tornat al poble, i algunes altres nedem enmig d'aigües revoltades, picant una mica aquí i allà, perquè no hem trobat encara un lloc prou lluminós, prou segur, prou estable o prou tendre on romandre una estona llarga. Amb les amigues, l'altre dia, pensàvem en quina adulta seríem, d'aquí deu o quinze anys. Tothom va dir que una seria mare de moltes criatures, i que l'altra no deixaria mai de sortir els dissabtes. Unes altres deien que la del meu costat tornaria al seu país d'origen i tindria una caseta a la perifèria boscosa, però jo, encara que van sorgir algunes opcions, vaig començar a pensar: on m'agradaria ser, d'aquí deu o quinze anys, suposant que el món encara no s'hagi acabat?
Quan vaig fer vint-i-sis anys pensava que se m'havia acabat el món. Llegint Matar al nervi de l'Anna Pazos vaig topar-me amb una frase que no crec que ella mateixa pensés que afectaria tant cap lectora: "Gràcies a Déu després passa, però amb vint-i-sis sempre penses que arribes tard a tot arreu". O alguna cosa així. El cas és que, des que n'he fet vint-i-set, sento que aquest sentiment s'ha esvaït completament. Ara em sento com si fos una criatura adulta, una persona amb prou experiència perquè no li prenguin (tant) el pèl però encara amb un enorme camí per recórrer davant seu.
"Quan vaig fer vint-i-sis anys pensava que se m'havia acabat el món"
Sento que, després d'un hivern massa llarg i d'emocions fortes silenciades per una rutina imposada, torno a veure la llum i les possibilitats que tota vida té al seu davant. Que algunes decisions no depenen de mi mateixa, però moltes altres sí, i penso centrar-me en aquestes. Aquest petit descobriment que ja sabia (i que, com tots els descobriments, només feia falta treure el vel que m'impedia reconèixer-lo), m'ha permès mirar el futur i el present d'una manera més agradable, tendra i agraïda. Pensant que, ben mirat, encara soc una criatura formant-se i aprenent dels seus errors a poc a poc però amb pas ferm.
Quan parlàvem, no sé per què, em va venir al cap un títol que una vegada em va fer molta gràcia a una llibreria. Lectura fácil. Ni amo, ni dios, ni marido ni partido de futbol, de la Cristina Morales. "Mira, quasi com jo", vaig pensar en aquell moment, i em va fer somriure pensant que, si un títol podia no tenir totes aquelles coses, jo sobreviuria perfectament sense elles.
Tinc la sensació que potser seré perfectament normativa, o sempre seré aquella tieta rara amb amics de tot arreu i aventures esbojarrades en l'amor i els viatges que va marxar i no va tornar fins que va ser l'hora. I és que potser jo no seré la tieta que viurà en una casa amb la seva família, ni portaré als cosins a entrenament en cotxe, ni em deixaré una entrada descomunal per comprar un petit pis al centre d'una ciutat mitjana. Potser tampoc tindré converses molt interessants amb les altres mares de l'escola, ni tampoc un animaló simpàtic que em segueixi allà on vaig, però que m'odiï per fer-lo servir de teràpia gratuïta.
"Tinc la sensació que potser seré perfectament normativa, o sempre seré aquella tieta rara amb amics de tot arreu i aventures esbojarrades en l'amor i els viatges"
Quan miro enrere, veig la joventut dels meus pares i sento enyorança d’un temps que he viscut de manera col·lateral, només amb un petit testimoniatge que ara només es manté borrós a la memòria. Durant molt temps vaig pensar que jo m’hauria de conformar amb una vida que només li arribaria a la sola de les sabates, perquè ells van fer moltes coses que jo ja sé que només podria aconseguir amb un cop de sort, i que segurament, si tinc criatures, no els podria donar ni una quarta part del que ells dos van oferir-me a mi. Però després penso que aquella era la seva vida, la seva època i les seves oportunitats i les seves pèrdues, però que jo també tinc les meves. Que jo he viscut a quatre països, he viatjat més que la majoria de la població del món, m’he format moltíssim i he pogut participar en programes de formació que a la seva època, senzillament, no existien.
El pare sempre deia que els seus pares havien treballat de valent per fugir de la pobresa, que ell i la mare havien treballat molt per poder-nos donar a nosaltres totes les oportunitats possibles, i que era la tercera generació, la meva, la que havia de treballar per fer del món un lloc millor on viure. “De la manera que vulguis, froggy. Però fes-ho”. Per això, a vegades, quan veig que no tinc ni cotxe, ni casa, ni gos, ni parella, caic en el fet que tinc un màster, una maleta, una gran comunitat d’amics i un ordinador per escriure des d’on vulgui.