La maternitat és el sostre de vidre

Aquests dies s'ha conegut, per un estudi d'UGT de Catalunya, que la bretxa entre les pensions d'homes i dones és de 40%. Però aquesta bretxa salarial neix més enrere: de la bretxa de remuneració existent entre gèneres i que dóna lloc a menors cotitzacions i a pensions menors; a açò cal afegir que les pensions de viduïtat són molt reduïdes.

Deixant al marge temes de justícia, moral i ètica, el que importa en una economia és la massa salarial total que es mou en tal economia; en conseqüència, a l'economia no li importa que existeixi una bretxa salarial de gènere sinó que tal massa salarial sigui elevada o reduïda. Però clar, i continuant per un raonament purament econòmic, des de la perspectiva del consum aniria molt bé que la remuneració real mitjana de la dona s'incrementés, llavors ho farien la despesa en consum i l'estalvi, a més de la recaptació impositiva i els ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social, però això portaria al fet que els costos laborals creixessin (els totals), la qual cosa en el cas d'Espanya seria molt negatiu de cara a la competitivitat perquè, en gran manera, la competitivitat espanyola se sustenta en baixos nivells salarials. 

Fins ara, i des de sempre, s'ha mantingut tal bretxa remunerativa de gènere i la situació tan sols ha sigut abordada des de punts de vista acadèmics; si ara ha saltat a la premsa tal vegada sigui perquè l'increment salarial del qual es ve parlant pugui venir per la reducció de tal bretxa el qual, a més, podria aportar rèdits polítics als partits que ho donaren suport. Penso que si la dona portés les seves reivindicacions fins a les seves últimes conseqüències -protestes, manifestacions, vagues- el treball temporal i el treball a temps parcial es reduirien, però la desocupació podria augmentar en créixer la contractació a temps complet (masculina i femenina) i desplaçar a l'atur a persones –home i dones, però sobretot dones– no contractades a temps complet. Recordem que l'espanyola és una economia intensiva en treball i no intensiva en capital. 

El sostre de vidre 

El que més influeix en els sostres de vidre femenins per a aconseguir càrrecs d'alta direcció són els rols socials, la cultura de la societat. La que queda embarassada és la dona i encara que el període de gestació discorri sense cap problema, en l'àmbit social l'embaràs ja suposa una limitació. Després, després del part, en els primers mesos, la dependència més gran del bebè és cap a la mare. I, posteriorment, la societat ha suposat que "de certs temes relacionats amb els fills" és la dona la que ha d'ocupar-se d'ells.

Tots aquests factors, al llarg dels segles, han influït en la dona. La dona haguera pogut plantejar, fa dècades, que a partir del part "el 50% de les tasques relacionades amb els fills, a repartir amb el pare" i no moure's de tal posició; però llavors hauria tingut el rebuig social, i la dona, com a mare i com a dona, no ha volgut tal cosa (i ni l'home ni la societat, en general, han fet res per invertir tal dinàmica). La veritat és que, es miri com es miri, la maternitat és un sostre de vidre per a la dona, un sostre que no es trenca amb normes de conciliació perquè és cultural –de la dona i de l'home– i de la societat com a conjunt.

"Els sostres de vidre i les bretxes salarials, presents en tots els països, es deuen a patrons culturals i educatius" 

Si una companyia té com a directora financera a una persona a la qual està pagant en fix més bonificació 500.000 dòlars anuals, ni l'empresa, ni la societat entendrien que tal persona, si fóra home, no pogués estar al Japó dues setmanes per a resoldre un problema que té l'empresa a causa d'una qüestió relacionada amb els fills; en canvi es diria: "Que s'ocupi una altra persona. La seva parella, els seus pares, o que contracti a algú". Si fos una dona el que es diria és alguna cosa semblant a: "Clar, és que la dona té altres preocupacions més importants com els fills, la família, ...".

El sostre de vidre que té la dona per a arribar a alts llocs directius és, fonamentalment, la maternitat i com la societat i la mateixa dona han abordat la qüestió. La baixa natalitat no és avui dia un problema, a l'inrevés, la desocupació estructural que llueix Espanya –i no solament Espanya– indica que existeix un excés de població activa; és a dir, el sostre de vidre no és la maternitat d'un segon fill, sinó del primer. 

A això, afegim com de malament assumeixen una gran part d'homes el fet que una dona amb la qual es relacioni tingui una remuneració superior a la seva. És a dir, els sostres de vidre i les bretxes salarials, presents en tots els països, es deuen a patrons culturals i educatius: “La mujer en casa y con la pierna quebrada”. Quina cultura és capaç d'encunyar un refrany com aquesta?

És necessari una bateria de lleis que persegueixin la discriminació de gènere, clar, però si no es comença a educar a les nenes i els nens des de la seva infantesa en el si de les famílies i en les escoles, aquesta legislació no servirà per a res perquè la cultura i les actituds no es modifiquen les lleis.