No al dumping laboral

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha llençat una nova iniciativa referent al treball forçat que pateixen molts dels que fan productes que importem a Europa. Proposa establir un sistema de traçabilitat per detectar si un producte ha estat confeccionat utilitzant mètodes poc ortodoxos (treballs forçats, treball infantil, etc.). Els europeus no som prou conscients del poder de pressió que la nostra Comissió té sobre els afers del món. Som la primera potència comercial del planeta. Sense anar més lluny, sovint es diu que les mesures per al canvi climàtic que aplica la Unió Europea (UE) tindran poca incidència sempre que hi ha altres parts del planeta que continuen contaminant. Però no es té en compte que en el moment que, per ser importat, s’exigeixi que un producte estigui elaborat seguint els patrons europeus de respecte al medi ambient, tot el món haurà de canviar. Prou que coneixen aquest efecte els productors d’aliments que volen exportar a la UE -els argentins, per exemple, destinen les millors pràctiques i, en conseqüència, les peces òptimes a Europa; no poden implementar les trampes que practiquen per al seu mercat interior.

En aquesta línia seria convenient que la Comissió comencés també a intervenir en determinats mercats de treball europeus dels països membres. Sobretot en allò que afecta la immigració. Perquè els catalans incomplim diversos principis que van contra els interessos d’Europa. Però, sobretot, van contra els interessos nostres. Parlo del dumping laboral.

Els catalans incomplim diversos principis que van contra els interessos d’Europa

Al llarg de les dècades dels 1970 i 1980 Espanya va exportar molts treballadors que van cobrir les necessitats que Alemanya (l’antiga República Federal) tenia per culminar la reconstrucció iniciada després la Segona Guerra Mundial. Alemanya no tenia prou recursos humans per cobrir les seves necessitats. Una cosa similar succeeix a França durant la verema. I és que tots els països tenen necessitats puntuals, més o menys llargues, de mà d’obra. Però no és el cas d’Espanya. Ni tampoc de Catalunya. Que el país cridi la immigració quan mantenim una taxa d’atur del voltant del 10%, és inacceptable. Algú fa trampes. I coneixent el país, jo diria que tots en fan. I aquesta irregularitat té un efectes molt més negatius del que ens pensem.

Hi ha poques maneres d’incrementar la competitivitat. Una consisteix en diferenciar-se en el producte que es ven. Es produeix un producte únic -aleshores no tens competidors-. O s’elabora un producte d’alta qualitat que permet vendre car -és el cas d’Alemanya-. O, finalment, es fabrica un producte que competeixi en preu -de fet, un mix de bon preu i qualitat bona en qualsevol cas; ja que la baixa qualitat ja no ven, ni que sigui barata-. Nosaltres, com poden deduir, participem d’aquest darrer mercat: preus competitius amb una certa qualitat. Ara bé, per reduir preus hi ha, al mateix temps, dos mètodes: augmentar la productivitat -generar més productes per hora treballada- o reduir costos, entre ells els laborals. I l’empresariat català ha optat, majoritàriament, per aquest darrer mètode: pagar poc als treballadors.

En un mercat tancat, aquesta acció -la d’escanyar en salaris- no tindria altres efectes que els d’aconseguir un país on les coses són barates –“pobrets, però alegrets!”-. Tanmateix nosaltres estem en un mercat obert, i les conseqüències no són tan evidents. Hi ha mobilitat laboral europea combinada amb un sistema d’atur, l’espanyol, que no incentiva la recerca de treball. Les conseqüències són funestes: entrada d’immigració amb baix salaris.

Bona part de l’empresariat utilitza la immigració per fer dumping en el mercat laboral, forçant els salaris a la baixa

Aquest problema es pot enraonar des de la perspectiva del progressisme demagog que, deduint-ho de les meves afirmacions, m’acusaria de xenòfob pel simple fet de dir que la immigració és perjudicial. Aquesta gent, aquest progressisme d’aparador, és la que, per altra banda, i en general, proclama -només verbalment- que pretén ajudar les classes més desfavorides. Per tant, m’agafo a aquesta seva característica -que, com dic, és només verbal- i els proposo que contemplin el meu discurs d’una manera diferent. La perspectiva alternativa. I és que bona part de l’empresariat utilitza la immigració per fer dumping en el mercat laboral, forçant els salaris a la baixa. Perjudicant la classe treballadora. És a dir, no es crida a la immigració perquè no hi ha mà d’obra -sinó, que algú m’expliqui l’atur al 10%-. Es crida la immigració per forçar els salaris a la baixa. Els resultats, ja ho he dit, nefastos. La gent que nosaltres hem educat -ni que sigui en l’educació bàsica, encara que el tema afecta a titulats universitaris- i que ens ha costat uns impostos importants, marxa. O es queda cobrant uns salaris de misèria. Mirin-s’ho com vulguin: el país es descapitalitza. No cal que entri en temes de sostenibilitat nacional i cultural. Els immigrants que anaven, i van, a Alemanya o França tenen l’obligació de parlar alemany o francès. I de fer un esforç d’integració i nacionalització regulat per llei. Els que venen aquí no tenen l'obligació de parlar català ni de saber, ni tan sols, qui som. Culpa d’ells? No, en absolut. La culpa és 100% nostra.

Com en tantes altres coses, aquest columnista no espera que el problema el resolguin les autoritats espanyoles -que inclouen les catalanes, per ara-. I resa per tal que la UE decideixi, un dia, prohibir la immigració a països que no la necessiten. Perquè el que fem aquí és una mala praxi que, de pas, desballesta el país. I com a tal convindria prohibir-la.