No hi ha estafa bona

No és el mateix sentir-se estafat que ser efectivament estafat. Son dos factors que poden anar per separat: hi ha qui se sent estafat sense que ningú l'hagi volgut estafar, i hi ha qui no se'n sent i ha estat estafat de fet.

Sentir-se estafat és un clàssic quan projectem equivocadament respecte a una opció política unes expectatives que són impossibles de complir. El gran beneficiat d'aquesta projecció sol ser, moltes vegades, el que acusa les altres opcions de prometre impossibles. Sí, en un context de gran descrèdit de la classe política, i de desconfiança generalitzada en l’statu quo, la denúncia dels estafadors -en termes de promeses polítiques- és premiada paradoxalment amb una absència de fiscalització.

La temptació de proposar solucions fàcils a problemes complexos és també una clàssica manera d'estafar al votant, al qual s'acaba d'aconseguir indignar amb les crítiques al sistema

Em refereixo a propostes polítiques que reben crèdit només per ser crítiques. Segurament aquesta serà la manera que tenen aquestes opcions minoritàries de mostrar-se i aconseguir treure el cap en un magma d'informació que ens té saturades a les audiències. Però l'habilitat de denunciar el que falla no converteix l'acusador en algú capaç de proposar alguna cosa amb sentit. La temptació de proposar solucions fàcils a problemes complexos és també una clàssica manera d'estafar al votant, al qual s'acaba d'aconseguir indignar amb les crítiques al sistema. Per no sentir-se estafat, n'hi ha prou amb passar totes les opcions pel mateix adreçador d'exigència.

De la mateixa manera que no hi ha persona més vulnerable a la desinformació que el que és completament desconfiat de les fonts oficials -observeu, si no, els itineraris lògics dels quals creuen en les teories de la conspiració- en una campanya electoral, els més emprenyats són els que més vulnerables es troben a l'estafa del polític arribista. I allò que les xarxes socials estan permetent, de manera cada vegada més hàbil, és que aquests desconfiats tinguin la sensació que aquestes noves opcions polítiques siguin necessàriament de fiar.

Parlant d'enganys, precisament, elles mateixes -les xarxes socials- ja fa un temps que poden dur-te a engany -estafar-te- si el que penses que t'oferiran és informació fiable. Es fan servir com a font d'informació, sí, i moltes vegades com a font d'informació alternativa, també. Però la realitat que es va imposant -i no sabem si potser de forma irreversible- és que les xarxes socials són cada vegada més unes plataformes d'entreteniment i cada vegada menys una font d'informació fiable.

L'èxit de l'addictiu algorisme de TikTok, el procés mimètic que ha seguit Instagram, el creixement del consum de directes amb comentaris a Twitch i l'absolut caos que està infringint Elon Musk en la que es considerava plaça pública o conversa global que era Twitter, tenen un denominador comú: qui posa els diners vol un retorn, i aquest no passa per la informació sinó per l'entreteniment. El contingut és el rei, i ja no és tan important la participació o la generació de comunitats o els debats públics, com la monetització per als que han posat diners a la plataforma. Així, els que anaven a xarxes per informar-se com a alternativa als mitjans tradicionals trobaran en aquestes eleccions que les xarxes, en el fons, treballen sota la mateixa lògica de mercat i d'interessos que aquells mitjans que criticaven. Amb una diferència: que si La Vanguardia o El Periódico o qualsevol mitjà té una línia editorial i uns professionals que mantenen uns criteris -els seus, més o menys afins a l'audiència en qüestió- a les dites xarxes l'editor és absolutament amoral i donarà visibilitat a qui generi més potencial de monetització: es diu algorisme.

Les xarxes socials són cada vegada més unes plataformes d'entreteniment i cada vegada menys una font d'informació fiable

I on queda, el debat públic? No sé si la generació d'un espai on puguin parlar tots i conversar és quelcom que interessi a prou gent perquè sigui rendible. A Twitter ja es veu que no li sortien els números. No blasmo les xarxes, sinó el desinterès en el qual ens hem deixat portar com a societat: una societat ben entretinguda, sobreestimulada pel mòbil, bàsicament poc informada i ,per tant, completament vulnerable a les estafes de qualsevol mena. També les polítiques.

No és el mateix sentir-se estafat que ser efectivament estafat. Però desenganyem-nos: no hi ha estafa bona.