No sortir de pobres

Els darrers articles els he dedicat a explicar que a Catalunya li convé un canvi de model productiu. Per ser més exactes: un canvi en la tendència dels models productius adoptats. Fins fa un temps -posem uns trenta anys- el turisme representava per Catalunya el que, aproximadament, representa a d’altres indrets de l’Europa meridional. Però al llarg dels darrers decennis el tema s’ha desbocat i Catalunya ha començat a patir aquesta metàstasi que ara paguem. I cara.

El perill ve donat, sobretot, pel seu avanç en el que és el tortell del PIB. El turisme ha anat menjant terreny i, donat que el repartiment d’aquest tortell és percentual, si el turisme creix, altres sectors retrocedeixen. I aquets és el cas de la indústria. De les bondats de la indústria no en parlaré ara. Les crisis han demostrat que els països industrialitzats suporten millor les recessions que no pas els que no ho estan. Tant econòmicament com social i política.

El darrer informe del Cercle d’Economia - que, pel que sembla, finalment ha caigut del cavall tant en el tema del turisme com en el del finançament públic català - ho diu clar: la Gran Recessió del 2007 no ens va servir de massa. Vam identificar un perill, el sector del totxo. I el vam canviar per un altre sector igualment dolent: el turisme. Ara cal aprofitar el programa NextGen (que no ho solucionarà pas tot) en tant que serà un impuls que pot ajudar-nos a agafar embranzida. Però tot dependrà de nosaltres.

S’ha implantat la idea que el turisme comporta riquesa. Bé, tot és relatiu. Per aquells països que es troben en situació de subdesenvolupament, és cert. Més val alguna cosa que no res. Aquest era el cas de l’Espanya, de la Catalunya, dels cinquanta i seixanta del segle passat. Però hauríem de ser una mica espavilats i observar una mica el món. Si el turisme signifiqués riquesa, Grècia, Tailàndia, Mèxic, Egipte, Brasil, etc. serien estats poderosos. No ho són. La seva població continua repartint-se la misèria i, socialment, no són països a envejar. I és que l’estructura econòmica que articula el turisme ja fa preveure que el seu valor afegit és escàs: baixos salaris, poca formació, comptabilitats i fiscalitat irregulars, destrucció del patrimoni natural, etc. És a dir, una economia relativament gandula.

Ja els vaig dir que les bases de dades de l’IDESCAT contenen informació valuosa. I, un dia, fa uns mesos, se’m va ocórrer extraure’n dades que relacionessin turisme amb el ingressos de la població. Fixin-se el que surt si agafem els 455 municipis dels que es tenen dades sobre la Renda Familiar Bruta Disponible per habitant (és a dir els ingressos de què disposa el residents d'un territori per destinar-lo al consum o a l'estalvi) i les relacionem amb les places turístiques (hotels, càmpings i establiments rurals) de que disposa aquell municipi:

Per si queden dubtes, els diré que els pics destacats de color taronja (nombre de places turístiques) que figuren més a l’esquerra del gràfic (on la Renda Disponible és més baixa) són: Lloret, Tossa, Castelló d’Empúries, Salou, Sant Pere Pescador, Platja d’Aro, Creixell, Calonge, Roda de Berà, Malgrat, Palamós, Vilella, Vall de Boí, Santa Susanna, Pals, Santa Cristina d’Aro, Bellver de Cerdanya,... És a dir, tots els pics destacats, tots, corresponen a municipis turístics.

Es té una percepció errònia del binomi turisme-riquesa. Els dos Empordà, la Cerdanya, per descomptat el Baix Penedès, etc. són comarques pobres. Si la Renda Familiar Bruta Disponible mitjana de Catalunya és 100, aquestes comarques (“riques” gràcies al turisme) queden de la següent manera:

• Baix Penedès: 81,7
• Alt Empordà: 82,5
• Baix Empordà: 83,7
• Tarragonès: 86,8
• Baix Camp: 87,1
• Cerdanya: 87,9
• Aran: 90,3

Sabien que la Conca de Barberà està gairebé per sobre de totes elles i que iguala la seva riquesa familiar amb la “rica” Aran? I, de pas, no li han destrossat el territori...

Bé, els deixo amb prou material com per pensar.