La nostra melé

Al rugbi hi ha una jugada, una figura, que es realitza per reiniciar el joc cada vegada que s'atura el partit, per decisió de l'àrbitre, majoritàriament a causa d'una falta. En el mateix punt on s'ha comès la infracció o detenció del joc, els vuit davanters dels dos equips formen un bloc de tres línies ajupint-se i agafant-se per les espatlles. Creen una figura compacta: la melé. No es veuen ni els seus caps. Es veu un equip que, amb força i estratègia, lluita per recuperar la pilota i transportar-la, per sota del túnel que han creat, fins al mig de melé, el jugador del seu equip que espera fora de la formació. És una figura que, per mi, té quelcom artístic, tant en l'estètic com en el significat. 

Aquest terme prové del francès i, de fet, el rugbi li va canviar el significat originari. La paraula francesa "mêlée", abans d'aplicar-se al rugbi, volia dir aglomeració sense ordre de persones. Però aquest transforma la seva significació, ja que la melé en aquest esport és justament una aglomeració ordenada de persones.

I de vegades visualitzo així les empreses, als equips que les formen. Així ens veig a la Gemma Fontseca, al Josep Maria Casas, a l’Aleix Ramírez, a l'Oriol Hermosilla, al Carles i a mi; ben agafats, coordinats, amb la força de l'equip, amb l'empenta del nosaltres. Ens visualitzo en la nostra melé, davant d'un panorama mediàtic canviant, ràpid, de vegades agressiu, amb aparicions de nous mitjans, de nous canals… 

Melés dels equips de rugbi de França i Itàlia durant el Campionat de les Sis Nacions femenines de 2014 | Vikipèdia (Caroline Léna Becker)

A la melé, de fet, importen molt les posicions de cada jugador; cada membre té el seu rol. La primera línia la formen els talonadors i pilars, són els jugadors més forts i amb més pes de l'equip, els que envien la pilota cap endarrere amb els talons. A la segona línia es posen normalment jugadors alts que serveixen de nexe de la formació i donen empenta a la primera línia. A la tercera hi ha tres jugadors que compacten la formació i que hauran de sortir corrents quan la pilota torni a joc: un al centre i dos als laterals, les ales.

"Quan hem de formar posicions, la badada d'un ens afecta a tots. I això ho tenim molt present els digitals"

Un fet curiós: un cop que l'àrbitre ha designat el lloc on s'ha de fer la melé, els equips tenen 30 segons per formar-la. Passa el mateix a les empreses, els equips no podem badar. Quan hem de formar posicions, la badada d'un ens afecta a tots. I això ho tenim molt present els digitals.

Del rugbi a l'empresa

Estem acostumats a escoltar raonaments, anàlisis i grans aprenentatges sobre el futbol (soccer) aplicables a la vida i a l'empresa. A la boca de molts s'escolten amb freqüència frases de Johan Cruyff i Pep Guardiola utilitzades per inspirar equips. I amb tot el sentit, no em malinterpreteu. Però avui vull aprofitar aquestes línies per reivindicar algunes de les coses que podem aprendre del rugbi, conegut mundialment com l'esport dels cavallers, i que són aplicables al món de l'empresa. Entenguem cavallers, en aquest cas, com a persona -afegim les dones a la definició?- de caràcter noble, galant, amb bones formes, fins i tot generós.

En destaco tres, per no fer-ho massa llarg.

Generositat amb l'equip. El rugbi és un esport d'equip. No existeixen els individualismes. La seva capacitat com a equip va molt més enllà de les capacitats individuals de cadascú. La seva filosofia va molt en línia amb allò que deia el jugador de bàsquet Magic Johnson, que la clau estava en no preguntar-se què pot fer l'equip per tu, sinó pensar què pots fer tu per l'equip. De fet, la frase originàriament la diu John F. Kennedy, però en clau de país ("No et preguntis què pot fer el teu país...). I a les empreses, aquesta hauria de ser una pràctica habitual: “Què puc fer jo pel meu equip?”

La força dels rols. Potser l'estereotip més estès de jugador de rugbi és el d'un noi musculat i ample, de menys d'1,75 cm d'alçada i un pes superior a 100 kg. Però la realitat és que tots els equips de rugbi -tant amateurs com professionals- estan formats per diferents somatips: hi ha armaris, sí, però també es necessiten nois alts -que puguin saltar la touch i agafar la pilota a temps-, i nois prims, àgils i esmunyedissos que puguin esquivar els placatges i arribar ràpid a l'altra punta del camp. L'equip s'empodera quan es coneixen, valoren i potencien els rols de cadascun dels membres que el formen. Passa al camp i passa a l'empresa.

El tercer temps. En el rugbi hi ha una tradició quan tot just l'àrbitre xiula el final de partit: l'equip local convida a un àpat -sigui dinar o sopar- a l'adversari i, tots plegats, comenten el partit. Se li diu el tercer temps i, dins de la filosofia del rugbi, és tan important com el joc en sí: serveix per confraternitzar, per resoldre els conflictes del camp, per tractar el teu contrincant amb respecte i compartir amb ell una estona. Hi ha diverses teories sobre l'origen d'aquesta pràctica. Una d'elles es remunta a l'any 1873, en un partit entre Escòcia i Anglaterra. Els locals van convidar als adversaris a sopar perquè no haguessin de fer el viatge de tornada amb la panxa buida. 

M'agrada quan veig que els col·legues de professió ens tractem d'aquesta manera. Quan, després de les rodes de premsa, uns i altres compartim inquietuds, bons desitjos i vivències. Quan després de publicar un bon reportatge, rebo missatges de periodistes d'altres mitjans comentant l'article. Quan fem un forat per fer una cervesa i exposem les nostres estratègies i punts de vista, malgrat que, en principi, impliqui mostrar els nostres fulls de ruta interns davant la competència. 

No perdem mai aquesta via que hem trobat per celebrar, a la nostra manera, el tercer temps. Quants sectors poden dir que ho fan amb la seva competència?