Nou finançament: més claredat?

Un dels grans avantatges de les matemàtiques -ni que es tracti de les quatre regles bàsiques- és que aporten una claredat objectiva indiscutible. Com apuntava en l’article anterior, la dita francesa 'les bons comptes font les bons amis' és absolutament certa. Per això costa ser amics de la resta d’Espanya si els comptes no estan clars. Ningú sap qui aporta diners i qui en rep. No cal dir que aquesta política només beneficia a qui distribueix (l’Estat) i a qui rep (les autonomies deficitàries). Per contra, a la Unió Europea (UE) tots podem saber quin estat aporta més recursos dels que rep, altrament la unió ja s’hagués trencat.

"El més important de tot consistirà a descobrir, d’una maleïda vegada, que determinades regions espanyoles no són viables sense la solidaritat"

Si mai les promeses de nou finançament arriben a bon port, podrem acabar sabent qui és qui. Com vaig dir també a l’article anterior, el punt més dur serà determinar quina és la quantitat que els catalans hem d’aportar en concepte de solidaritat. Ja veurem. El més important de tot consistirà a descobrir, d’una maleïda vegada, que determinades regions espanyoles no són viables sense la solidaritat. No almenys tal com estan definides. I sí, un cop implantat el nou model, no abusen de la solidaritat -tema que està per veure- descobriran que han de reduir despesa o bé han d’incrementar ingressos via impostos. I el fet portarà a descobrir –a destapar- allò que molts sabem: Espanya viu per sobre de les seves possibilitats.

Aquest viure per sobre de les seves possibilitats es va solucionant al llarg del temps en dues etapes. Una és regular i ordinària. Consisteix a drenar les butxaques de les autonomies que generen un plus. Això és el que pateix Catalunya, encara que també altres llocs d’Espanya però amb menys intensitat. Es va escurant la butxaca dels contribuents de les autonomies excedentàries en benefici de les autonomies deficitàries. Però, és clar, aquesta mena de “bota de Sant Ferriol” no acaba de solucionar del tot el problema que crea el ritme de vida al que Espanya s’ha acostumat d'ençà de la mort de Franco. Aleshores entra en funcionament el recurs extraordinari que cada X anys s’ha de posar en marxa: la solidaritat europea. Cada nombre indeterminat d’anys, però de manera indefectible, la UE injecta diners a l’economia espanyola. Sempre hi ha excusa, ja que sempre hi ha problemes, com és natural. Ara és una crisi financera, ara una pandèmia, etc. El cas és anar vivint de la moma europea. Una moma que, com és el cas de Catalunya respecte d’Espanya, és el risc més gran de trencament de cohesió, ja que els que contribueixen en excés veuen amb recel, i amb raó, que sempre reclamen solidaritat els mateixos. I sempre acaben pagant els mateixos. I és que aquesta abusiva solidaritat unidireccional trenca qualsevol convivència enraonada. Per aquí va començar el procés independentista català. I, si s’hi fixen, per aquí apareixen sempre les esquerdes europees.

"Aquesta abusiva solidaritat unidireccional trenca qualsevol convivència enraonada. Per aquí va començar el procés independentista català"

Si no ho tinc mal entès, va ser la Cort Federal Constitucional d’Alemanya ubicada a Karlsruhe, qui va sentenciar quin era el nivell màxim de solidaritat que havien d’aplicar els estats federats en el cas de finançament entre lands. A Alemanya tenen un sistema similar al que s’ha proposat aplicar a Espanya. Seria bo emmirallar-se per veure com funciona allí. La creativitat política espanyola, la catalana inclosa, sempre ha tingut l’habilitat d’enfangar-ho tot -no és res més que una forma de desordre inculte i barroer. Preferiria copiar dels que en saben.