L’obsessió dels governs pels rumors: pla A, pla B i pla C

Diuen que la Guàrdia Civil vol perseguir els rumors que impacten sobre la reputació de les institucions del Govern. Diuen que el Govern diu que no és ben bé així, encara que segons una filtració sí que podria acostar-s’hi, i tot plegat mentre centenars d’usuaris amb noms estranys aplaudeixen al Facebook la gestió del mateix Gaovern, al qual aquests usuaris probablement no votin perquè no existeixen.

La obsessió per controlar la informació és denominador comú dels governants, encara que en les democràcies segons quines maneres de fer-ho ja ni es pensen. Però pel cas que ens ocupa, en plena pandèmia, pretendre eliminar el rumor és el mateix que garbellar l’aigua: una completa pèrdua de temps.

"En plena pandèmia, pretendre eliminar el rumor és el mateix que garbellar l’aigua: una completa pèrdua de temps"

Els britànics, que en aquestes coses de gestionar la informació en democràcia ens porten un temps d’avantatge, van fer cèlebre un lema, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, per alertar la població del perill dels rumors falsos: careless talks cost lives. Aquest va ser el pla A: criminalitzar el rumor. Però cap a l’equador del conflicte van arribar a la conclusió que els rumors estaven allà i allà seguirien. No hi havia manera d’eliminar-los. És més, la intel·ligència britànica va acabar per reconèixer que els rumors eren “un símptoma inevitable i fins a cert punt saludable en qualsevol societat”, en la mesura que assenyalaven “un interès de la gent que ha quedat insatisfet per la informació publicada”. Els rumors, en aquest sentit, serien “indicadors útils per als temes que preocupen a la gent i la millor manera de tractar-los és trobar informació publicable que els faci semblar -als rumors- menys convincents”. Aquest seria el pla B. El pla C, afegia el redactor, seria pensar en “la possibilitat de llançar rumors diferents per compensar-los”.

En el cas espanyol, a més, es dona una circumstància social que encara demostra més clarament la inutilitat dels esforços de control. Ho reconeixia una espia britànica a Madrid durant aquella mateixa època: “Els rumors sempre han existit a Espanya i sempre són epidèmics”. Aquesta agent, Ms. Pickering, va observar el funcionament del rumor a començaments del franquisme (els volts de 1943) i els va classificar en 4 categories: “El rumor fantàstic, que només és acceptat pels joves i els crèduls; el rumor inútil, que només és útil en tant que tendeix a crear confusió; el rumor profètic, que falla per falta de substància; i, finalment, el rumor eficaç, que és més insidiós i que té alguna aparença de veritat, barreja noms i esdeveniments que, encara que no siguin certs, podrien ser-ho”.

No sabem si, constatat el fracàs el pla A -els rumors seguiran sortint com bolets- el Govern espanyol adoptarà el pla B -donar bona informació- o el pla C -inventar rumors. De tots dos casos hi ha abundant experiència, també.

A difondre informació fiable s’hi va dedicar a fons la BBC, que -en paraules d’un dels seus periodistes- partia del pressupòsit que “l’arma de propaganda més poderosa és la veritat, i com més fonamental, universal i eterna sigui la veritat, més gran serà la seva potència”. I en difondre rumors falsos, van esmerçar esforços els periodistes reclutats per la unitat de guerra psicològica clandestina, que proposaven aquesta recepta per a un rumor d’èxit: que digui quelcom que la gent vulgui sentir, apel·li a sentiments més que al raonaments, barregi elements de ficció i amb elements de veritat, sigui fàcil de repetir, valgui la pena de compartir i, per últim, vingui de font creïble.

Encara que potser, hores d’ara, ja estan simultaniejant els tres plans i no ho sabem.