Les Olimpíades, legitimació d’un model equivocat

Les Olimpíades de Barcelona resten a la memòria com un gran esdeveniment. De fet, totes les ciutats que les han organitzades algun cop ho recorden en el seu currículum vitae. Fins aquí, tot normal. Abans que s’organitzi l’esdeveniment, però, les ciutats acostumen a respondre preguntes com: "per què organitzem unes Olimpíades?", "què en traurem?" i "què ens costen?".

Tanmateix, tot és retòrica. La resposta és única per a totes les ciutats que les han organitzades. La celebració d’unes Olimpíades és un matrimoni d’interessos entre els posseïdors d’uns drets de màrqueting (el Comitè Olímpic Internacional, COI) i les ambicions dels polítics que manen, o esperen manar, quan els Jocs Olímpics tinguin lloc. No hi ha més. Si tot encaixa, a partir d’aquí el suport públic serà total i la maquinària propagandística, d’una eficàcia abassegadora. La realitat és que organitzar unes Olimpíades és una operació dotada d’un grau elevat de populisme. En certa manera és una operació entabanadora de magnituds colossals. Sense comparació possible. Si s’hagués de resumir en una frase, aquesta seria: “Els que manen han decidit organitzar una festa amb els teus diners!”. Perquè, siguem clars, el balanç econòmic enraonat d’aquests esdeveniments esportius és opac. Per tant, podem suposar que objectivament negatiu. No és per casualitat que els països desenvolupats han reduït aquest tipus d’accions i les candidatures del COI escassegen. Arran de la Gran Recessió, la despesa pública injustificada ha començat a mirar-se amb desconfiança per part del ciutadà.

A Barcelona, els mandataris van acordar dos missatges fonamentals molt ben estudiats des d’un punt de vista propagandístic:

• Barcelona només avança a salts d’esdeveniments per tal de poder dur a terme grans inversions públiques (exposicions universals, congressos eucarístics, etc.). Es necessita, per tant, una excusa.

Organitzar unes Olimpíades és una operació dotada d'un grau elevat de populisme; en certa manera, és una operació entabanadora

Darrera d’aquest eslògan s’amagava, de forma descarada, paradoxalment, que el país pateix un mal estructural i que ve provocat pel dèficit de la balança fiscal amb Espanya -de la qual els vaig parlar la setmana passada-. De forma subliminal es venia a dir: “Com que ens foten la cartera cada any...” (això no es deia explícitament) “...de tant en tant hem de passar el raspall”.

• Barcelona és desconeguda i cal “obrir-la al mar” (?) i “posar-la al mapa” (?).

Missatge sense sentit, però estratègicament pensat, ja que, gràcies a l’eslògan, s’estimulava una característica molt barcelonina: el xovinisme localista. L’actitud d’aquell que se sent orgullós d’ensenyar a les visites un aparador de casa ben sumptuós, a desgrat d’haver de passar privacions.

Barcelona va fer una cosa molt greu: llençar per la finestra el seu rol històric acumulat

Però deixin-me anar directament al tema que ens ocupa i que resulta sorprenent -ja que, habitualment, no ha tingut lloc a d’altres ciutats olímpiques-. I és que Barcelona va fer una cosa molt greu: va llençar per la finestra el seu rol històric acumulat. Va dur a terme un acte molt característic del país: renegar del passat per fer tabula rasa. Barcelona va voler fer amnèsia del seu model econòmic tradicional (una mena de Milà de la península Ibèrica) per un de nou i més festiu: capital turística del sud d’Europa. En lloc de potenciar els punts forts històrics i geoestratègics (manufactura, transport, logística, comerç a l’engròs, etc.) per projectar-se internacionalment, es va abocar a mostrar als turistes els encants que havien construït els catalans precedents: la Pedrera, el Park Güell, la Rambla, el Passeig de Gràcia, la Sagrada Família, etc. És a dir, l’herència dels nostres ancestres que, precisament, la van construir practicant un estil fabril del qual ara es feia renúncia. Doble error: repudiar el capital acumulat de cultura laboral col·lectiva (cosa que cap país fa) per escollir un model, el turisme, concretament el massiu, que només utilitzen els països subdesenvolupats per sortir de la misèria.

Com que el país té una macrocefàlia que ningú s’ha dedicat a arreglar, allò que succeeix a Barcelona es converteix en model arrossegador que afecta tot el país. I ara que per la ment enfebrada d’alguns està passant la idea dels Jocs del Pirineu -així ja no quedarà res per devastar- seria bo començar a organitzar-nos per tal de fer una oposició enraonada. Que plantés cara a les ànsies que tenen alguns de prostituir el territori i l’economia productiva.